El proper dia 27 torna a l'escenari del Gran Teatre del Liceu l'òpera L'elisir d'amore, amb direcció escènica de Mario Gas i amb l'atractiu de la veu del tenor Rolando Villazón.
Per a l'ocasió totes les entrades s'han exhaurit, i no és una manera de parlar, sinó que tot està venut. Es pot comprovar consultant el web del Liceu.
L'expectativa de sentir al mexicà és altíssima després del seu memorable Nemorino de l'any 2005, en què va bisar la popular romanza Una furtiva lagrima (any 2005):
La nit de l'estrena (o reestrena) és el prorper 27 de maig a les 20h, per aquella cita tinc dues entrades que no podré usar, per tant les poso a la vostra disposició a un preu molt raonable. Són al 2n pis i molt centrades, si hi esteu interessats podeu enviar-me un correu-e. Gràcies.
dijous 23 de maig de 2013
divendres 26 d’abril de 2013
La Traviata clou la temporada d'òpera a Sabadell
 |
| Salutacions al final de "La Traviata" a Sabadell |
Aquest repte escènic l'ha assumit a Sabadell, amb notable èxit, Pau Monterde. Amb algunes idees que ens recorden a produccions anteriors (com el cor de gitanes, que evoca irremediablement a la producció de l'any 2005 de Salzburg, dirigida per l'alemany Willy Decker). Si la idea escènica és correcte, no ho és tant la direcció teatral dels cantants, que en ocasions resulta tòpica, previsible i, fins i tot, forçada.
En el rang vocal va brillar amb especial protagonisme la soprano Maite Alberola, que va protagonitzar una Violetta excepcional, en especial en els passatges menys carregats d'ornamentació (a partir de l'acte segon), on la veu va sonar sòlida i expressiva.
Tanmateix, el baríton Ismael Pons (Germont) va demostrar les bones arts d'un veterà cantant que, si bé és cert que el so de la seva veu no es protagonitza pel preciosisme, les bones arts del cantant ho compensen sobradament.
No tan eficaç va ser el tenor Antonio Iranzo (Alfredo), irregular durant tota la representació. Malgrat una veu bonica, la seva tessitura no és la de l'enamorat i acomodat Alfredo, atès que el registre agut va sonar forçat en tot moment, arribant a calar algun "pinyol". Prova d'això és que no va interpretar la difícil cabaletta de l'inici del segon acte, "O mio rimorso".
En el fossat, dirigint l'Orquestra Simfònica del Vallès, Daniel Gil de Tejada va fer el que va poder, però no va fer suficient. El so mai va ser del tot homogeni, i es va evidenciar una mancança d'assajos amb una emissió opaca i sense prou tremp.
Globalment, sempre encoratjant als Amics de l'Òpera de Sabadell, va ser una representació molt recomanable, sobretot per descobrir -els que encara no ho hàgiu fet- la veu de la soprano Maite Alberola.
Per cert, amb motiu d'aquestes representacions vam dedicar a La Traviata els Moments d'òpera de La Xarxa:
dimarts 23 d’abril de 2013
L'or del Rin de Carsen al Liceu
 |
| Podles i Dohmen (Foto: A Bofill) |
Pons, era el primer cop que dirigia Das Rheingold, i en certa manera va evidenciar-se en la primera de les representacions del pròleg wagnerià. Un so massa delicat, poc contundent i, sobretot, amb errors massa importants en elements puntuals de l'orquestra, i és que encara té molta feina a fer per tal d'aconseguir una orquestra de so net i homogeni. Amb tot, obtenen un aprovat globat que, segur, en les futures representacions anirà millorant.
La producció de Robert Carsen no conté idees noves, ni traeix l'essència de l'obra de Wagner, però si aporta una direcció precisa i molt intel·ligent. Carregada de detalls que omplen de riquesa aquest Or del Rin, que esdevé una obra dinàmica que va captivant minut a minut, compàs a compàs. Realment en sortir del teatre la sensació era la necessitat de voler conèixer les futures produccions de les tres obres restants que completen la Tetralogia i que les properes temporades també signarà Carsen.
En el rang vocal destacar un repartiment globalment molt positiu, especialment la breu aparició d'Ewa Podles (Erda) amb la seva cavernosa i expressiva veu; o l'efectiu Wotan d'Albert Dohmen.
Globalment és una molt seductora producció, que captiva a habituals i esporàdics; i és que en aquest sentit, vaig fer-me acompanyar d'un bon amic que mai abans havia vist una representació operística, i si bé és cert que a l'inici li va costar entrar en el llenguatge wagnerià, a partir del segon quadre es va anar captivament d'una història ben tramada a través d'una producció intel·ligentment construïda.
Per cert, als Moments d'òpera de La Xarxa vam dedicar un capítol a aquest títol, amb la participació del director artístic del Liceu, Joan Matabosch, que podeu recuperar al següent enllaç:
dimarts 12 de març de 2013
Joaquim Molins, president del Liceu
El president de la Generalitat, com a president d’honor del Patronat del Gran Teatre del Liceu, i un cop escoltat el Patronat, ha nomenat president del Liceu Joaquim Molins, que ostentarà el càrrec per un període de cinc anys renovables. Molins també serà president de la comissió executiva del Teatre.
Nascut a Barcelona l’any 1945, Joaquim Molins és enginyer industrial i màster en Economia i Direcció d’Empreses per l’IESE. Durant la seva trajectòria política, va ser diputat a Madrid, conseller de Comerç i Turisme i de Política Territorial i Obres Públiques, així com candidat a l’alcaldia de Barcelona. Ja retirat de la vida política, l’any passat va ser escollit conseller delegat de Barcelona Regional, l’agència metropolitana de desenvolupament urbanístic i d’infraestructures.
Molins compta amb una àmplia trajectòria política, amb una reconeguda capacitat de consens i de capacitat executiva. Té, a més, una forta vinculació amb el Gran Teatre de Liceu.
Compliment dels nous estatuts
El nomenament de Molins com a president del Patronat ve derivat de les modificacions en els estatuts del Liceu que es van aprovar el passat 16 de juliol de 2012.
Els representants de les institucions públiques i del sector privat que conformen els òrgans de governança del Liceu (Generalitat de Catalunya, Ministerio de Cultura, Ajuntament de Barcelona, Diputació de Barcelona, Consell de Mecenatge i Societat del Gran Teatre del Liceu) van acordar llavors que la presidència del Liceu deixés de ser rotatòria entre les administracions que en formen part, per recaure en mans d’un representant de la societat civil. Amb el nomenament de Molins es garanteix la continuïtat en l’exercici de la presidència i la seva dedicació intensiva.
Molins també serà president de la comissió executiva. En els darrers mesos, ha estat el conseller de Cultura qui ha exercit aquest càrrec, des de la modificació dels estatuts al mes de juliol.
El Patronat tindrà, a més, quatre vicepresidències que seran: el Conseller de Cultura, el Secretari d’Estat de Cultura, l’Alcalde de Barcelona i el President de la Diputació de Barcelona.
D’acord amb el que s’estipula en els estatuts s’han nomenat els nous representants de la Generalitat (Pilar Pifarré, secretària general del Departament de Cultura; Jordi Sellas, director general de Promoció i Coordinació Cultural i Josep Maria Busquets), del Ministerio de Cultura ( Santiago de Torres i Francisco Gaudier) i de la Societat del Gran Teatre del Liceu (Àgueda Viñamata). Continuen els mateixos representants de la Diputació de Barcelona, de l’Ajuntament de Barcelona i del Consell de Mecenatge.
A la reunió també s’ha aprovat la modificació del Pla Director 2012-2013/2016-2017. Aquest full de ruta del Teatre permetrà consolidar el futur del Teatre garantir-ne la seva sostenibilitat.
El Pla Director es basa en tres eixos centrals: el manteniment de la qualitat artística, la consolidació del projecte musical i la funció social del Teatre, tot reforçant el pes del mecenatge tant empresarial com particular. Així mateix, el nou Pla inclou l’adequació de l’oferta a la demanda prevista, mantenint el nombre de títols d’òpera i conjugant la màxima ocupació amb el nivell òptim d’ingressos. Així mateix, preveu la congelació de les aportacions de les administracions a les noves xifres establertes per a la temporada 2012-2013.
El Patronat també ha aprovat les liquidacions econòmiques de la Fundació del 2011-2012 i el pla d’activitat i pressupost de la temporada artística 2013-2014.
Font: Departament de premsa del GTL.
dimarts 5 de febrer de 2013
Les contes de... Pelly
 |
| Michal Spyres com a Hoffmann (A. Bofill) |
I el cert és que, dramatúrgicament parlant, la producció funciona, i funciona molt bé. Pelly té ofici i sap vestir un bon espectacle, a banda de satisfer amb els més exigents en l'expressió dels cantants. No pot dir-se que l'espectacle és fruit de la casualitat o l'inèrcia, sinó que conté molta reflexió i moltes decisions (encertades, o no, això ja dependrà del consumidor).
Personalment, va agradar-me molt la dramatúrgia de Pelly, oferint uns contes més foscos d'allò que és habitual, i amb una tensió dramàtica evident. La solució escènica és eficaç, entenedora i estètica. Tediosa? Potser en algun moment, però en general el ritme va de menys a més. Així doncs, recomenable? Sí.
Altra cosa són les veus. I començaré per la més esperada: Natalie Dessay (Antonia). La soprano francesa és una diva dels principals teatres d'òpera del món, i l'esperàvem amb moltes ganes, sobretot per descobrir-la com a Antonia. Bé, de fet volíem descobrir-la cantant els tres papers, però la seva salut vocal ho ha fet impossible. Dessay no va tenir la seva millor nit pel que fa al cant, però va saber compensar-ho amb un molt bon ofici escènic, i és que la francesa és una molt bona actriu, i això justifica la seva discreta Antonia.
La gran guanyadora de la nit va ser la soprano Kathleen Kim (Olympia), la qual va interpretar una fresca Olympia, encotillada en els moviments mecànics de la nina del primer relat d'Hoffmann, i condicionada primer per ser asseguda a una grua, i després en uns patins en línia, va saber satisfer totes les notes sobreagudes, picats i pirotècnies en general mantenint la credibilitat del -poc creïble- personatge en tot moment.
Però si una veu va ser discreta aquesta és la de Tatiana Pavlovskaya (Giulietta), amb una interpretació poc estimulant i una vocalitat que no va passar de la correcció.
Pel que fa als homes, cal destacar l'excel·lent Laurent Naouri, el qual va interpretar els quatre personatges diabòlics de l'obra (Lindorf, Coppélius, Dr Miracle i Dapertutto), i ho va fer amb notorietat vocal i cruda interpretació, tal i com exigeixen els personatges.
El debutant al Liceu Michael Spyres (Hoffmann) va mantenir la correcció durant tota l'obra, tret de les evidents dificultats de l'acte tercer. A Spyres se li ha de reconèixer la gran feina feta, i l'esforç d'estar-se quasi quatre hores en escena, però no se'l pot premiar per haver protagonitzat una nit memorable.
Al fossar hi vam trobar Stéphane Denève al capdavant de l'orquestra del Liceu, i ho va fer amb una direcció musical molt discreta, massa correcte i sense l'empenta pròpia de l'obra. Destacar, un cop més, les bones arts del cor del Liceu, dirigit per José Luis Basso.
Així doncs, una obra polèmica en la concepció, grata en la dramatúrgia i correcte en l'execució. Amb tot, us la recomano.
I si voleu conèixer com sonen Les contes d'Hoffmann, podeu escoltar el programa que vam dedicar-li a La Xarxa on, per cert, hi sentireu al tenor protagonista parlant en català i al director artístic del Liceu, Joan Matabosch, donant-nos arguments per no perdre'ns aquesta producció:
dilluns 14 de gener de 2013
Iolanta debuta al Liceu
 |
| Netrebko al Liceu (A. Bofill) |
Per si aquests ingredients no fossin suficients, a més es comptava amb l'al·licient del debut de la soprano Anna Netrebko a Barcelona (de fet tots els vocalistes cantaven per primer cop al Liceu), cosa que va despertar una gran espectativa.
Netrebko és una diva de l'escena, només entrar va quedar clar: mentre tothom vestia un rigorós color negre, ella va aparèixer amb un vestit rosat que cromàticament va cridar l'atenció de tothom. Va ser rebuda amb aplaudiments abans de badar boca, però un cop va començar a desplegar tots els seus recursos canors, que no són pocs, la platea va embogir.
La soprano russa té un instrument de so preciós, però modulat amb precisió quirúrgica que mostra una paleta de colors increïble, i tot ho acaba d'amanir amb una capacitat interpretativa inqüestionable.
Segons converses de passadís, sembla ser que -si les retallades no ho impedeixen- Netrebko no trigarà a tornar a Barcelona. Esperem que sigui cert.
Realment, Netrebko va ser el focus d'atenció, però va comptar amb companys en el concert que van estar a l'alçada de les circumstàncies, i vull destacar al baix Sergei Aleksashkin (Rei René) un cantant de registre greu contudent i notable expressió dramàtica; i el tenor Sergei Skorokhodov (Vaudémont), el qual va haver de veure's les cares amb Netrebko i, certament, va saber no quedar del tot eclipsat per la cantant.
Musicalment, i sense risc a sonar grandiloqüent, la direcció de Gergiev va ser un dels millors moments musicals de la temporada del Liceu: tan l'orquestra com els solistes van sonar a les mil meravelles, fent-nos dentetes amb un repertori poc habitual a Barcelona, però menys encara amb aquesta excel·lència en el resultat. No va ser un concert qualsevol, sinó que la qualitat era la premisa i la direcció anava a càrrec del director rus.
Per cert, la temporada 2012 - 2013 del Liceu resultarà ser històrica: va començar amb la presència del Festival Bayreuth, i l'inici del 2013 amb el Marinskii de St Petersburg.
Si voleu conèixer una mica millor aquesta òpera, podeu recuperar el programa que vam dedicar-li a La Xarxa:
dimarts 8 de gener de 2013
Il Pirata: una batalla de veus
 |
| Il Pirata al Liceu (A. Bofill) |
És clar que al llarg de la història s'han produït grans versions, i la que vam veure al Liceu el passat dia 4 n'és una d'elles: la soprano Mariella Devia construeix una Imogene 100% belcantista, amb una tècnica senzillament impecable; d'aquelles que deixen sense alè a qualsevol espectectador. Ara bé, si bé és cert que la Devia és una cantant excel·lent té un "però": la fredor en la seva expressió. Aquest és un repertori de jocs d'artifici, i la Devia juga la carta d'un cant catedràtic, més que un cant adreçat al gran públic. De fet, la comunicació amb l'espectador és quasi nul·la.
Haig de reconèixer que quasi no se li pot retreure res a la Sra Devia, ja que és d'aquelles cantants històriques, tot i què malauradament no l'hem tingut gaire pel Liceu. Esperem que després del rotund èxit de les dues actuacions barcelonines, la diva italiania vulgui repetir.
La part del tenor no és més senzilla, i s'ha de reconèixer que l'americà Gregory Kunde (Gualtiero) sorprèn per la facilitat en el registre agut, l'amplitud de la seva veu i, sobretot, per atrevir-se a cantar escenes que, generalment, queden fora de tota representació, per la seva extrema dificultat.
Kunde va debutar al Liceu amb el rol de Percy, al costat de la soprano Edita Gruberova, el gener de l'any 2011. Aleshores va mostrar-se amb certes dificultats en la part més aguda, cosa que ha solventat en el seu Gualtiero; a banda d'una amplidut en el cant que va fer-lo valedor dels molts aplaudiments rebuts.
Dit d'una altra manera, en aquest Pirata, s'ha aconeguit el que ben poques vegades s'assoleix: que realment sigui un "combat" canor entre soprano i tenor, en condicions vocals similars i sempre assolint l'exigència escrita a la partitura.
No podem oblidar-nos del baríton Vladimir Stoyanov (Ernesto), una de les sorpreses més grates del concert. El seu cant sempre elegant, es recolza en una efectiva interpretació. Bravo!
Pel que fa a la direcció musical, a càrrec d'Antonino Fogliani no va passar de la correcció, mentre que el cor, un cop més, va descobrir-se contundent gràcies a la bona feina feta els darrers temps pel seu director, José Luis Basso.
Per cert, si voleu conèixer millor l'òpera Il Pirata, podeu recuperar el programa que vam dedicar-li als Moments d'òpera de La Xarxa:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)