dimarts, 23 de març del 2010

UNA "FILLE" PER LA RECONCILIACIÓ

Confirmat. El públic del Liceu ha fet les paus amb la soprano Patrizia Ciofi. Després de la desagradable reacció del públic de fa tres anys, quan Ciofi va suplir a Edita Gruberova en el rol protagonista de Lucia di Lammermoor (G. Donizetti), ha estat amb un altre paper donizettià quan ha pogut demostrar les seves virtuds i recollir, així, l'estima dels habituals al Gran Teatre.

Aquesta nit, he tingut la segona oportunitat d'escoltar el duet Flórez-Ciofi al capdavant de la Fille du Régiment que signa Laurent Pelly. En un anterior post ja vaig valorar MOLT positivament aquesta reggia, de manera que avui no em repetiré, ja que es confirma l'excel·lent direcció i la brillant idea, en quant a tot el plantejament escènic es refereix.

Per cert, l'orquestra simfònica del Liceu -dirigida per Yves Abel- ha seguit sonant força malament, la secció de vents, si bé al principi semblava haver solucionat els problemes persistents a la primera representació, a mesura que ha avançat la funció -inclús- han sonat pitjor. A Barcelona tenim una assignatura pendent pel que fa a aquest tema, i que ja fa massa temps que estem arrossegant.

La gran protagonista de la nit, sense cap mena de dubte, ha estat la soprano Patrizia Ciofi qui, molt entregada, ha sabut enamorar a tot el públic gràcies a les seves molt bones arts, ja que ha cantat a un nivell altíssim, jugant a l'escena i mostrant molta complicitat i ganes d'agradar a un públic que 3 anys enrera la va xiular. Fins ha parlat en català! -La meva tieta petitona, referint-se a la que, al final, sabem és la seva mare. Un 10! Segons m'han comentat persones properes a la cantant, de moment no hi ha cap contracte signat que possibiliti la seva tornada al coliseu de les Rambles, però confio que després de l'èxit recollit amb aquesta fantàstica fille, tard o d'hora, tornarem a tenir-la a casa.

En canvi, avui Flórez, si bé és complicat criticar-lo, doncs ja voldria cantants com ell més sovint al GTL; avui s'ha mostrat un pèl fatigat, cosa que no vol dir que hagi cantat malament, és clar. Ara bé, no sé si m'ho ha semblat a mi, però al final dels 9 dos -que no ha bisat-, un sector del públic de la 4a i 5a planta l'han xiulat. Francament, no entenc el motiu. Espero que hagi confós els crits de "bis-bis" amb una xiulada i una mica de cridòria, doncs de cap de les maneres Flórez es mereix cap crítica per la seva actuació d'aquesta nit. I això no ho dic com a un admirador incondicional -que ho sóc-, sinó des d'un punt de vista tècnic: ha cantat molt bé, potser no tant com ens té acostumats, però molt millor del que estem habituats a escoltar.

En essència, Ciofi s'ha reconciliat amb el públic del Liceu i Flórez ha decebut a part del públic, cosa que pot passar quan sempre es canta de manera magistral, aquella nit que cantes molt bé -sense arribar a les excel·lències "rutinàries"-, hi ha qui en vol més. És el problema de ser un dels cantants més ben valorats del moment.

2 comentaris:

  1. Albert,
    Totalment d'acord amb el que dius de la Ciofi. M'encanta com interpreta en tots els sentits. Pel que fa al Flórez, jo crec que hi pot haver part del públic decebut perquè en les dues últimes funcions no ha repetit els 9 "do", però com molt be dius, quan un sempre canta excels, el dia que "només" ho fa molt bé, hi ha gent que ja no ho veu correcte. Jo em pensava que això només passava al futbol, però veig que les reaccions dels dos publics cada dia s'assemblen més.

    ResponElimina
  2. Josep,

    la Ciofi un 10! El Flórez, anit, un 9'5, que no és poc!

    A veure si xiulem a Flórez, no sé què esperem escoltar! Tenint en compte que és un dels millors cantants del moments, s'ha de ser molt primmirat per a veure-li defectes. Potser sí que és cert que al haver bisat tantes nits, la gent hi va amb certes espectatives, però no hem de perdre el nord! Els "bis" són excepcionals i, per tant, no hi hem de comptar... si venen, millor, però no s'han d'exigir. Crec que els que van assistir a la funció d'anit, amb escoltar les veus de Ciofi i Flórez juntes, cantant tant bé, crec que és motiu suficient per sortir del teatre amb un somriure d'orella a orella.´

    Els xiulets van semblar-me un insult, francament, després d'aquells 9 dos tant ben col·locats.

    I... què farem quan ens visiti un cantant que no arribi a la nota exigida popularment (tipus el darrer "trovatore")!? No anem pel bon camí.

    ResponElimina