Què passa quan en una producció operística la direcció escènica té més protagonisme que la música? D’entrada els vocalistes canten condicionats -que no convençuts- per la lectura que en fa el director d’escena i, poc o molt, això es contagia a l’orquestra.
A grans trets aquest podria ser el resum de la primera representació de Der Freischütz (CM von Weber. Estrenada a Berlín, l’any 1821) al Gran teatre del Liceu, una producció de l’Hamburgische Staatsoper, dirigida pel polèmic Peter Konwitschny. Per cert, el director no ha estat present als assajos ni la nit de l’estrena, de manera que el seus assistents (Petra Müller i Eleonora Herder) no han volgut sortir a saludar al final de l’espectacle, de manera que injustament ha estat escridassat un dels actors del repartiment, Àlex Brendemhül.
La partitura de Weber és bellíssima, conté melodies precioses i de gran lluïment pels cantants, però l’argument és poc sòlid i dóna poques opcions per la interpretació teatral. Tot i això, o precisament per això, Konwitschny n’ha fet una lectura un tant estrambòtica, dotant de molt protagonisme a Samiel (el diable -un rol només parlat-, interpretat per Àlex Brendemühl) i proposant una direcció escènica poc comprensible i desconcertant. Aquesta lectura ha d’afectar a la força als cantants que, tot i ser grans intèrprets, han resultat poc creïbles i amb menys profunditat. I és que no ha de ser fàcil haver interpretar un paper si no t’acabes de creure la lectura que en fa el director; desconec si això ha passat realment, però la sensació que m’han fet arribar no és una altra. De fet, tota la nit ha estat marcada per la correcció vocal. Res més.
De fet, la part més vistosa se l’ha endut el cor, dirigit per José Luis Basso, especialment les quatre dames d’honor d’Agathe (Maria Such, Marta Polo, Àngels Padró i Min A. Baek), i el popular cor de caçadors ha complert amb les expectatives, tot i el monòleg previ, i en català, del personatge de Samiel.
Michael Boder és un bon director, la prova és que l’Orquestra Simfònica del Liceu ha sonat molt bé (sense els errors als quals, malauradament, estem acostumats), però no ha passat d’aquí, li ha faltat la profunditat que pot extreure’s de la partitura. Potser a les futures representacions aquest punt es va corregint.
No puc deixar de destacar que l’assistència de públic no ha acompanyat, de fet ha estat la nit, d’aquesta temporada, en la qual he vist el teatre més buit, aproximadament a un 70% (si no menys) de la seva capacitat.
En essència, una òpera molt bella rellegida pel director d’escena i que resulta un poti-poti indescriptible. L’heu de veure, preferiblement més d’un cop, i treure’n les vostres pròpies conclusions; segur que n’hi ha tantes com espectadors.
PS: és aquesta una crònica de la nit de l'estrena (12/05/2011), però que per problemes relacionats amb l'editor del blog (www.blogger.com), ha estat impossible publicar abans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada