divendres, 28 de desembre de 2012

La sireneta de Herheim

Rusalka al Liceu (A. Bofill)
La Rusalka de Dvorák, tret de la cançó a la Lluna, no és una gran òpera; ho demostra que rarament es programa a teatres que no siguin Txecs. De fet, si la coneixem és gràcies al suport institucional, atès que els anys 1923 i 1924 una companyia de Praga, subvencionada per l’aleshores renascut estat de Txecoslovaquia, va fer una gira per Europa i van donar a conèixer les dues grans òperes txeques: La núvia venuda (Smetana) i Rusalka.

Aleshores, quin interès té programar aquest títol? Al meu entendre l'interès està en la simplesa argumental i en la poètica del seu llibret, molt obert a la interpretació. D'entrada els personatges no tenen noms com a tal, sinó que hi tenim una sireneta (Rusalka), una bruixa (Jedibaba) o un príncep, entre d'altres. Cosa que dóna moltes possibles lectures a qui n'assumeixi la direcció escènica. I això és el que ha fet Stefan Herheim en aquesta genial coproducció del teatre de la moneda de Brusel·les i l'òpera Graz.

Herheim no es limita a explicar-nos la ja coneguda història de la sireneta que s'enamora d'un príncep, amb la metàfora del mudisme com a explicació de la incomunicació entre dos móns antagònics, sinó que va més enllà i trasllada la història a un barri calent de qualsevol ciutat occidental. Un cop allà, ho vesteix amb una escenografia que sense adonar-nos-en ens transporta del nostre dia dia fins al fons del mar, però passant pel més onírics dels entorns. Una genialitat. I la història prèn molt més interès, ja que hi aporta una brutal relectura que, és clar, val més veure-la al damunt de l'escenari.

La intervenció de Herheim és tan sublím que injecta un alt interès en una obra que, de plantejar-se en un escenari típic, segur, ens resultaria tediosa i avorrida. Res més lluny de la realitat del Liceu d'aquests dies. Dit d'una altra manera, si normalment anem al teatre per gaudir d'excel·lents veus, en el cas de la Rusalka, sobretot, gaudirem d'una imponent direcció escènica, molt més rica que el llibret original.

Però, a més, ens trobarem amb execel·lents resultats musicals. En el rang vocal, seria injust criticar alguna veu, totes brillen -almenys en la nit de l'estrena, quan vam ser-hi-, però si n'hi ha una que ens va colpir especialment és la del príncep, el conegut tenor Klaus Florian Vogt. I pel que fa al fossar, s'ha de destacar la genial feina del director musical Andrew Davis, el qual sap extreure el bo i millor de l'Orquestra Simfònica del Liceu.

I no podem deixar-nos de comentar l'entrega interpretativa de tots els cantants, en especial la de Günter Groissböck (Vodnik), el qual s'està quasi tota l'òpera en escena, i centralitza l'acció dramàtica de la lectura de Herheim.

En resum, és aquesta -almenys de moment- la producció de la temporada: IMPRESCINDIBLE.

Per cert, si voleu conèixer la història de Rusalka i els motius, segons Joan Matabosch (director artístic del Liceu), pels quals no hem de perdre'ns aquesta producció, podeu escoltar la darrera edició dels Moments d'òpera de La Xarxa:

 

PD: no hem comentat res de les queixes al final de la primera representació. Hi van haver sorollosos aplaudiments, i irades queixes (els primers molt més presents que els segons). Però, més que mai, no us enganyaré, no vaig entendre de què es queixaven. Així que no els dedicaré més espai ni temps.

dilluns, 24 de desembre de 2012

Cancel·lat el concert d'Elīna Garanča al Palau de la Música

Segons acaben d'informar des del departament de premsa del Palau de la Música Catalana, el concert de la mezzosoprano Elīna Garanča, previst pel pròxim 11 de gener, i el programat el 7 de gener a l'Auditorio Nacional de Madrid, queden cancel·lats per "motius aliens a l'artista i el Palau de la Música Catalana".

Males notícies per un tan esperat concert.

Les entrades comprades per internet o per telèfon, que no hagin estat recollides, es retornaran automàticament a la targeta amb la qual es va fer efectiu el pagament a partir del 27 de desembre. Les adquirides a les taquilles, hauran de retornar-les al mateix punt.

Font: departament de premsa del Palau de la Música Catalana.

dimarts, 11 de desembre de 2012

La Bartoli enlluerna L'Auditori

Bartoli a L'Auditori
Cecilia Bartoli (Roma, 1966) no és un producte de màrqueting, per bé qu és cert que sap molt bé com vendre's; sinó que ella és art i espectacle en dosis majúscules, i ahir a L'Auditori va demostrar-ho amb un concert on va combinar a la perfecció virtuosisme en el cant, i l'experiència i coneixment de tots els efectes teatrals.

Amb un repertori dedicat íntegrament a obres d'Agostino Steffani (Castelfranco Veneto, 1654 - Frankfurt, 1728) la cantant italiana va demostrar la seva capacitat d'emocionar i fer-nos vibrar amb una música desconeguda (desenganyem-nos, ha estat ella qui ens l'ha presentat en el seu darrer treball, Mission) d'un autor poc prestigiat. Però malgrat això, tots repetiríem encantats.

I és que la Bartoli no enganya als seus concerts. Tots sabíem que anàvem a sentir coloratures impossibles, fiati d'infart i, en essència, el show d'una diva de l'òpera amb un talent quasi sobrenatural. I això vam trobar-nos. Però malgrat saber allò que trobaríem, ella va sorprendre'ns anant una mica més enllà i aclaparant-nos amb un desplegament de recursos poc habitual al món del cant.

De fet, que un concert dedicat íntegrament a un autor desconegut (o quasi desconegut) del barroc acabi amb tot el públic de L'Auditori dret aplaudint enèrgicament no és normal, de fet si el concert no el signés qui el signa, segur que el resultat no hauria estat el mateix, i amb això no vull dir que la marca Bartoli ens condicioni, tot al contrari: la marca Bartoli garanteix qualitat i espectacle.

La veu de la Bartoli no és una veu a l'ús: poc volum (se la sentia clarament, però en ocasions ofegada per l'orquestra, almenys des a la filera 17 de la platea, on vaig asseure'm), però amb una tècnica i una capacitat expressiva a prova de qualsevol escèptic. Té la veu petita, és cert; però... i què!?

L'orquestra de cambra de Basel, dirigida des del concertino per Julia Schröder, va fer la feina que els tocava fer: acompanyar a la diva en el concert on tots desitjàvem la veu de la gran Cecilia Bartoli, i ho van fer de manera excel·lent, accentuant les virtuts de la cantant, i implicant-se fins al moll de l'os per aconseguir un millor espectacle.

Pel que fa als bisos, i donada l'enèrgica reacció del públic amb els seus aplaudiments i crits, la Bartoli va respondre amb tres peces, totes de Händel (què se n'ha fet de Steffani a l'hora de bisar?): "M'adora il idol mio", "Lascia la spina" i "Destero dall'empia".

Si teniu ganes de tornar a sentir a la Bartoli, podeu recuperar els Moments d'òpera que vam dedicar-li el passat diumenge a La Xarxa:



Per cert, un rumor de passadís diu que està preparant alguna cosa pel Liceu (sembla que està del tot entossdida, veurem si s'acaba fent realitat).

dimarts, 4 de desembre de 2012

El Liceu es rendeix a la veu d'un contratenor

Mehta al Liceu
Bejun Mehta és un cantant excepcional, i ho és per l'entrega i per les seves habilitats canores, i ahir va quedar pal·lès en la seva actuació al Gran Teatre del Liceu. Per dos motius: el resultat artístic, i per l'aval d'un públic -el del Liceu- no gaire afí al repertori barroc que, malgrat això, va omplir el teatre (tret de les llotjes de l'amfiteatre, no gaire amigues a aquest tipus de sonoritats) i va aplaudir enèrgicament el resultat.

Bejun Mehta, acompanyat per la Freiburger Barokorchester (sota direcció de Petra Müllejans des del concertino), va programar un concert dedicat íntegrament a Georg Friederich Händel (1685 - 1759), un repertori que li escau com anell al dit a la seva veu, per l'artificiositat del cant d'un contratenor (ja que en definitiva imiten l'artificial veu dels castrats) i per l'arquitectura de la seva veu.

Mehta té un estil propi i reconeixible, com els grans artistes. És detallista en el reportori, en la posada en escena del concert (no va entrant i sortint com és habitual, sinó que resta a la sala durant les intervencions de l'orquestra, per potenciar-ne l'atenció de l'espectador), però sobretot sap comunicar amb l'espectador que, en sentir-lo pot elevar-se, malgrat cantar músiques ens són molt llunyanes i, tot i que cada cop més conegudes, encara no formen part del nostre imaginari col·lectiu.

Pel que fa estrictament a la veu, la de Mehta és una veu de contratenor, amb un so un tant velat, però d'immaculats aguts, precisa coloratura, elegant fraseig i fiato d'infrart.

En quant a la Freiburger Barokorchester destacar-ne la impecable execució de totes les peces i, com és de menester, el respecte per la sonoritat original, amb instruments de l'època. Excel·lent la direcció, l'execució i el resultat.

En essència un concert per a melòmans i habituals dels grans auditoris, però també una bona manera de demostrar que en la tradició del repertori barroc hi podem trobar la genialitat pròpia dels grans compositors i dels millors intèrprets.

Això sí, més enllà del programa, Mehta només va oferir un bis: "Fra tempeste funeste a quest'alma" de l'òpera Rodelinda de Händel, és clar.

dijous, 22 de novembre de 2012

Opera Europa demana al Govern espanyol que reconsideri l'increment de l'IVA

L’Associació OPERA EUROPA en la qual hi són representades 127 entitats d’òpera europees, entre les quals el Gran Teatre del Liceu, que alhora és membre de l’associació ÓPERA XXI ( associació dels més importants teatres i festivals espanyols d’òpera), ha acordat en la darrera Assemblea General celebrada a Moscou, sol·licitar al govern espanyol que reconsideri la pujada de l’IVA cultural i la retallada de les ajudes a l’òpera a Espanya.

Així mateix ha sol·licitat que es posi en marxa una llei de Mecenatge que estimuli les aportacions del sector privat a la Cultura.

El Director d’OPERA EUROPA, Nicholas Payne, ha dirigit una carta al President del Govern espanyol Mariano Rajoy, al Ministre de Cultura espanyol Ignacio Wert i al Secretari d’Estat de Cultura, José Mª Lassalle, per demanar que es reconsideri, de forma urgent, les retallades aplicades a l’òpera i l’increment de l’IVA en Cultura que hauria de fixar-se en un màxim del 10%.

Malgrat la comprensió de les dificultats pressupostàries a les que s’ha d’enfrontar el Govern d’Espanya, Nicholas Payne demana que es reconegui el valor econòmic que ha generat l’activitat de l’Òpera a Espanya durant la darrera dècada. Estudis independents demostren que l’activitat hi contribueix en termes d’ocupació, de recaptació d’ingressos i d’estímul al creixement de les ciutats i comunitats on s’hi desenvolupa.

Aquí podeu llegir la nota de premsa íntegra.

Font: Departament de premsa del GTL.

dilluns, 19 de novembre de 2012

Joan Sutherland

El programa d’aquesta setmana l'hem dedicat a una de les veus més privilegiades de la història de l’òpera, la de la soprano Joan Sutherland.

Fa quinze dies va celebrar-se el 86è aniversari del seu naixement, i per aquest motiu hem volgut recordar-la, ho farem repassant la seva biografia i, sobretot, escoltant algunes de les millor gravacions que ens ha deixat. El seu millor llegat.

Nascuda a Sydney (Austràlia) el 7 de novembre de 1926 va fer una carrera que va portar-la pels millors teatres del món, amb èxits notables. Si Maria Callas va ser La Divina, Sutherland, l’any 1961 i gràcies a una espectacular Alcina (Händel), va ser anomenada La Stupenda pel públic del teatre La Fenice (Venècia).

Amb els consells del seu marit, el director Richard Bonynge, i amb la descoberta del tenor Luciano Pavarotti -que va esdevenir un dels seus companys més fidels als escenaris de mig món-, Sutherland va enamorar-nos a tots per la seva veu de grans dimensions, de coloratura impecable i amb registres increïbles en tota la seva tessitura.

Aquests són els Moments d'òpera que vam dedicar-li a La Xarxa ràdio:

dijous, 15 de novembre de 2012

Un "elisir" de debuts

L'elisir d'amore no és una òpera especialment complexa, ni és una obra especialment virtuosa; però és cert que Donizetti i Romani van construir una història que funciona molt bé.

També és cert que Mario Gas va estrenar l'any 1985 una producció d'aquest títol que ha viatjat molt, i que tot i això segueix plenament vigent, en cap cas es veu "tronada".

Foto: A. Bofill

El passat diumenge va reposar-se de nou aquesta producció de Mario Gas, amb tres debuts liceístes que, a priori, semblaven interessants. El primer, i més destacat, el Nemorino de Javier Camarena que, sense cap mena de dubte, va ser el més afortunat de la tarda, amb una interpretació impecable i una veu rodona, còmode en tota la seva tessitura. En definitiva, un d'aquells cantants que deixen emprempta. Valoreu vosaltres mateixos, així va cantar la famosa romanza, "una furtiva lagrima":



La segona veu destacada, i que també va fer el seu debut al Liceu, va ser la soprano Nicole Cabell, la qual no va sortir tan airosa de la representació. Si bé és cert que va interpretar amb correcció el personatge, també és just destacar que ho va fer amb molta discreció. De fet vam tenir la sensació de veure-la en excés relaxada, sense esforçar-se per mostrar una millor Adina.

La tercera veu debutant al Liceu va ser la del Dulcamara de Simone Alberghini, tot un expert en aquest reperoti i, en efecte, va interpretar el rol tal i com s'espera: comicitat, rapidesa i bon gust. Ara bé, recordem altres Dulcamara de molta més eficàcia.

També va significar el retorn -després de fer les amèriques- d'Àngel Òdena, amb un impecable sargent Belcore. Va agradar-nos molt el treball escènic, i la complicitat amb el públic, especialment als joves que va saludar en entrar per la platea al teatre (els seus fills).

La direcció musical va anar a càrrec de Daniele Callegari, el qual va assumir la tasca amb responsabilitat i va aconseguir extreure un so excel·lent de l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu.

L'elisir d'amore és una d'aquelles òperes en què tornes a casa amb un somriure d'orella a orella, i així ha de ser, i així va ser. Unes representacions molt recomanables, tan per la part escènica, com vocal i, com no, musical. Jo no m'ho deixaria perdre.

Macbeth (Verdi)

Fins el proper 18 de novembre encara podeu veure al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) l’obra MCBTH, una adaptació d’Àlex Rigolga de l’obra Macbeth (1605) de William Shakespeare; un genial treball d’actors i una revisió colpidora i reflexiva sobre l’ambició i l’ètica.

Donat que és una obra argumentalment complexa, volem ajudar-vos a gaudir de la representació a través de la música de Verdi. És per això que vam dedicar la darrera edició dels Moments d’òpera a la versió de Giuseppe Verdi i Francesco Maria Piave de l’obra de Shakespeare, de l’any 1847.

Aquí teniu el programa:

dilluns, 12 de novembre de 2012

Pack de Dives


Anna Netrebko
L’Auditori, el Gran Teatre del Liceu i el Palau de la Música Catalana presenten a Barcelona les quatre grans dives del món de l’òpera i del bel canto del moment: Cecilia Bartoli, Mariella Devia, Anna Netrebko i Elīna Garanča.

Quatre oportunitats úniques que tindran lloc entre els mesos de desembre i gener per sentir les veus més cotitzades de l’actualitat musical amb la possibilitat de gaudir de descomptes per la compra de més d’un espectacle.

La visita d’aquestes dives començarà amb l’actuació de la mezzosoprano Cecilia Bartoli, que el 10 de desembre a les 21.00h, oferirà un recital a L’Auditori per presentar el seu nou àlbum, Mission, amb obres d’Agostini.

Els dies 4 i 7 de gener, el Liceu acollirà la versió de concert d’Il pirata de Bellini a càrrec de la més gran especialista del repertori belcantista del sege XIX: la soprano Mariella Devia.

El mateix escenari presentarà els dies 10 i 13 de gener la gran diva russa: la soprano Anna Netrebko, coneguda per la versatilitat i bellesa tímbrica de la seva veu i per la seva gran personalitat a l’escenari. Netrebko interpretarà la versió de concert de Iolanta de Txaikovski.

Per arrodonir el cartell, el Palau de la Música Catalana acollirà l’11 de gener a les 20.30h, l’actuació d’Elīna Garanča, que amb una veu d’una tècnica prodigiosa, sempre posada al servei de la musicalitat, oferirà obres de Bizet, Gounod, Massenet, Saint-Saëns, Txaikovski i Glinka, en un recital únic.

Amb l’objectiu que els melòmans no es perdin cap d’aquestes grans cites, els tres equipaments culturals aplicaran els descomptes següents per la compra de més d’un espectacle:

- 15% de descompte per als recitals de Bartoli i Garanča.
- 25% de descompte de Iolanta (funció dia 13) i d’Il pirata (funció dia 4) de zona 1 i zona 2.

La venda de les entrades es farà a les taquilles de les diferents instal·lacions, i  per gaudir d’aquests descomptes caldrà mostrar a la taquilla corresponent la localitat comprada d’un altra “Diva”.

Font: Departament de premsa del GTL.

dilluns, 5 de novembre de 2012

Poderosa Tosca a Sabadell

Final de 'Tosca' a Sabadell
El passat dia 31 d'octubre l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell van donar el tret de sortida a una nova temporada d'òpera. Cada cop amb més complicacions econòmiques (ja se sap que la cultura és la primera ha patir les temudes tisorades), però amb valentia i talent els destins són pròspers.

I a les adversitats deuen estimular als de Sabadell, perquè decidir-se per Tosca (G. Puccini) no és precisament una empresa fàcil. D'entrada calen tres veus d'acer, però expressives i amb una paleta de colors suficient com per fer-nos emocionar, però la complexitat argumental del drama també obliga a una direcció escènica resolutiva i entenedora. A banda, com no, d'una orquestra a l'alçada de les circumstàncies i capacitada per defensar la música de Puccini.

Però comencem per les veus. Totes van anar de menys a més -una cosa malauradament habital al món de l'òpera-, però algunes van avançar molt més que d'altres. Saioa Hernández (Tosca) va ser la gran protagonista; teníem molt bon record de la seva Imogene (Il Pirata, de Bellini), no tan dolça és la memòria quan pensem en la seva Olympia (Les contes d'Hoffmann, d'Hoffenbach); però teníem molt clar que un paper com el de Floria Tosca li escauria perfectament a la seva poderosa i expressiva veu, i així va ser. Hernández va mostrar un caràcter poderós en escena, i va interpretar una gelosa, divina i fràgil Tosca; servint-se d'una veu molt ben esmolada, malgrat alguns problemes en el fiato a l'hora de l'esperat "Vissi d'arte". Amb tot, va ser -de llarg- la més interessant de la nit.

El Cavaradossi de Javier Agulló no va ser tan reeixit com en el cas anterior, des del primer minut va mostrar un instrument molt irregular, sobretot a la zona aguda. La incomoditat va ser constant, i això va arribar a la platea, on no va aconseguir emocionar, malgrat que el seu personatge gaudeix de brillants intervencions.

Destacar la feina del veterà Ismael Pons, encarnant al malvat baró Scarpia, que si bé la correcció va ser constant, també és cert que va quedar velat en moltes ocasions per la gran Tosca. Convincent a nivell interpretatiu, però insuficientment poderós en moltes ocasions.

De la resta del repartiment, destacar el Spoletta de Xavier Aguilar: bona comicitat, i una veu que té molt per mostrar encara, segur.

Anem a l'escena. Un cop més en Carles Ortiz demostra que cal tenir imaginació, i és que quan el pressupost no acompanya cal ser enginyós amb els pocs recursos dels quals es disposen i, en aquest sentit, vam veure una Tosca efectiva i clàssica; sense invents i que respon a les estrictes necessitats del llibret. Bona feina.

Finalment, l'Orquestra Simfònica del Vallès va sonar correcte, sota una direcció freda de Daniel Gil de Tejada. I és que Tosca és una òpera per gaudir-la (i patir-la) en la mateixa mesura, i això en gran part depèn de la feina del fossar, però la nit de l'estrena no va ser així. Per no mencionar el sorollós problema amb un violí de l'inici del segon acte. Faltaven assajos?

En general una Tosca molt satisfactòria. És molt plaent anar fins a Sabadell per constatar que, malgrat els temps que ens toquen viure, l'òpera segueix viva, i no és precisament gràcies a l'impuls de les institucions.

divendres, 2 de novembre de 2012

L'elisir d'amore (G. Donizetti)

La d’aquesta setmana és la propera òpera que podrem veure al Gran Teatre del Liceu, sota direcció escènica del català Mario Gas. Es tracta d’una de les obres més conegudes de Gaetano Donizetti i què ha estat vehicle d’introducció al món de l’òpera de moltíssimes persones, ja que conté una de les romances més conegudes del repertori:



Per cert, el director artístic del Liceu, Joan Matabosch, ens repondrà a la pregunta: per què no hem de perdre’ns aquesta producció?

Originàriament, aquesta bucòlica història, escrita per Eugène Scribe, estava ubicada al aleshores exòtic País Basc; però la revisió que va fer-ne Felice Romani, si bé no va canviar-ne l’ubicació, no va donar indicacions precises d’on es desenvolupava l’acció. Tot i així, l’ambient segueix sent rural i patriarcal.

La simplesa del panorama escènic i l’economia en el repartiment, no massa exigent, a més del to simpàtic i suaument romàntic de l’argument, van ajudar a consolidar aquesta òpera, que mai ha desaparegut del repertori.

A principis del segle XX va ser adoptada per Enrico Caruso com a títol d’èxit segur i de poc esfoç, motiu pel qual aquesta obra va incrementar el seu prestigi.

Actualment és una obra interpretada per companyies amb pocs mitjans i s’interpreta arreu. Tot i això, tots aquests elements simplistes tenen una complicació insalvable: el coneixement del públic. És per això, que cantants consolidats eviten aquesta partitura, ja que el públic detecta molt àvidament qualsevol error en el cant.

Aquesta setmana, als Moments d’òpera de La Xarxa ràdio, L’elisir d’amore!

divendres, 26 d’octubre de 2012

Tosca (Puccini)

El proper dia 31 d’octubre començarà la temporada 2012 – 2013 de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell (AAOS), i ho farà amb una de les òperes de Giacomo Puccini més admirades: Tosca, estrenada l’any 1900 al teatre Costanzi de Roma.

El drama original de Victorien Sardou, en el què es basa l’òpera de Puccini, va ser estrenat a París l’any 1887, i Puccini el va veure a Milà el mateix any, amb Sarah Bernhardt com a Tosca. Immediatament, Puccini va demanar al seu editor Giulio Ricordi que adquirís els drets a Sardou, operació que només va poder ser tancada l’any 1893 però per a ser adjudicats a Alberto Franchetti, un altre compositor.

Paral•lelament, Luigi Illica en va escriure el llibret, i a l’octubre de 1894, Franchetti, Ricordi, Illica i Giuseppe Verdi van reunir-se amb Sardou per a mostrar-li. Verdi es va mostrar especialment fascinat amb aquesta tragèdia, però va refusar compondre’n la música si Sardou no li proporcionava un altre final.

Passats pocs mesos, Franchetti va admetre finalment que no era capaç de compondre la música per a aquest drama, i llavors Giulio Ricordi li va demanar a Puccini que se’n fes càrrec. Puccini encara estava ofès, i només la intervenció de Verdi el va poder convèncer, i finalment va acceptar. Va començar el treball l’any 1896, després de la conclusió de La Bohème; Ricordi va posar a Giuseppe Giacosa a treballar amb Luigi Illica en el llibret, però Giacosa no estava a l’alçada d’Illica i va tenir diverses disputes amb Sardou. Puccini també va discutir amb Illica, Giacosa i Ricordi.

A l’octubre de 1899, després de tres anys de difícil col•laboració, l’òpera estava enllestida. Atès que el tema de l’òpera era un tema romà, van decidir que l’estrena havia de de ser a la Ciutat Eterna, al Teatro Costanzi. L’obra havia despertat una notable curiositat, arran de la seva llarga i difícil gestació. A l’estrena van assistir la Reina Margarida, el primer ministre Luigi Pelloux i molts compositors, entre ells Pietro Mascagni i Francesco Cilea.

L’èxit va ser total, tot i que va sorprendre la diferència d’ambient entre Tosca i l’obra precedent del compositor: La Bohème.

 

Es cancel·la la representació del 14 de novembre de "L'elisir d'amore"

ATENCIÓ: si teniu entrades per la representació de L'elisir d'amore (G. Donizetti) del proper 14 de novembre, el departament de premsa del Gran Teatre del Liceu acaba d'enviar-nos la següent nota:

"El Gran Teatre del Liceu, amb motiu de la vaga general convocada per al proper dia 14 de novembre, ha cancel·lat la funció de L’elisir d’amore programada per a aquest dia.

El Teatre es posarà en contacte amb les persones que han adquirit localitats a les taquilles per oferir-los la possibilitat de canviar-les per una altra de les funcions programades (11, 16 o 18 de novembre)."

Font: Departament de Premsa del GTL.

dilluns, 22 d’octubre de 2012

Ottone in villa (Vivaldi)


Antonio Vivaldi
  Antonio Vivaldi va ser un compositor i violinista venecià. Fill d’un modest violinista, va estudiar carrera eclesiàstica per a poder accedir als estudis musicals. Quan va ser ordenat sacerdot (l’any 1703), va obtenir el permís per a no haver d’exercir com a tal i dedicar-se a la didàctida de la música a l’orfanat anomenat Ospedale della Pietà, de Venècia, on tenia a més de cent alumnes que tocaven quasi tots els instruments musicals de l’època. A aquest conjunt va dedicar un gran nombre de peces musicals, especialment concerts.

Als trenta-cinc anys, i estimulat per les òperes de model napolità que arribaven a Venècia, va dedicar-se a conèixer el gènere teatral. La seva primera òpera va ser Ottone in villa, de 1713; es tracta encara d’una obra de poca envergadura, i va ser estrenada a un petit teatre de Vicenza, potser per evitar la fama negativa d’un possible fracàs. Però l’òpera va ser un gran èxit i Vivaldi va iniciar una carrera en la qual se li atribueixen com a mínim quaranta-cinc òperes, tot i que hi ha fonts que asseguren són més.

Ottone in villa és una òpera de petites proporcions, tan sols són necessaris cinc cantants davant dels vuit de la Messalina original de Francesco Maria Piccioli (és el text en el qual va basar-se el llibretista de l’òpera, Domenico Lalli); no hi ha cor, de fet el cor final és interpretat pels propis cantants -cosa que, d’altra banda, no era tan estrany a les òperes italianes de l’època-, sense elaborats efectes escènics i amb una orquestra més aviat modesta.

Pel que fa a la forma, aquesta és la típica de l’òpera barroca italiana, encapçalada per una simfonia en tres moviments a la què segueix una alternança de recitatius que fan avançar l’acció i àries en les que normalment es reflexiona sobre el que acaba de succeir.

Si voleu conèixer millor l'òpera Ottone in villa de Vivaldi, escolta el següent enllaç:

 

dimecres, 17 d’octubre de 2012

Julia Lezhneva NO debuta a L'Auditori

Amb un pam de nas ens hem quedat en arribar a L'Auditori, quan a un cartell de la taquilla hi hem pogut llegir: "A causa d'una afecció aguda de laringitis, la soprano Julia Lezhneva no podrà cantar aquest vespre i demana disculpes. El concert se celebrarà amb alguns canvis de repertori i sense cantant. En cas de no voler assistir al concert, dirigiu-vos en aquest moment a taquilles".

En efecte, el concert s'ha celebrat, i Il Giardino Armonico, sota la direcció de Giovanni Antonini han ofert una excel·lent primera part. No ens hem quedat a la segona part del concert, atès que el nostre interès -com el de molts d'altres, segur- era en la part vocal, que no hem pogut gaudir. Per aquest motiu hem decidit marxar, tot i que la decisió justa hauria no haver ni entrat.

Com bé sabeu, treballo a un mitjà de comunicació, de manera que tinc accés a les moltes notes de premsa que rebem dels diversos teatres i auditoris del país, doncs en aquesta ocasió no se'ns ha informat d'aquest important canvi del programa, cosa que ens sorprèn. És habitual rebre notes de premsa per qualsevol motiu -fins al més banal-, però avui no n'hem rebut cap de L'Auditori, quan almenys tres hores abans del concert, ja sabien de la seva baixa. Potser volien assegurar-se unes quantes entrades més?

Per cert, Lezhneva era a L'Auditori, hem pogut veure-la al finalitzar la primera part, quan Antonini se n'anava cap a bambolines, allà l'hem vist, esperant-lo.

A tot això, si us heu quedat amb ganes de Lezhneva, el proper dimenge, de les 23h a les 00h, dedicarem els Moments d'òpera a Ottone in Villa (Vivaldi), l'única òpera que ha enregistrat la soprano russa.

Aquí teniu el programa:

diumenge, 14 d’octubre de 2012

Ernani (G. Verdi)


Villazón serà Ernani als MdÒ
La propera edició dels Moments d’òpera a La Xarxa la dedicarem a l’òpera Ernani, de Giuseppe Verdi. En el marc de la setmana del 199è aniversari del geni de Busetto, us proposem conèixer un dels seus primers grans èxits que, malgrat això, a dia d’avui és força desconegut.

Estrenada a Venècia l’any 1844, Ernani és una òpera amb música de Verdi i llibret en italià de Francesco Maria Piave, basat en l’obra teatral Hernani de Víctor Hugo.

I ens valdrem de veus com les de: Joan Sutherland, Sondra Radvanovsky, Luciano Pavarotti o Rolando Villazón per gaudir d'aquesta creació verdiana.

Hernani (de Víctor Hugo) havia estat l’obra amb la qual, almenys en teoria, s’havia produit el triomf definitiu del teatre romàntic a París. L’anomenada “batalla d’Ernani” entre els classicistes i romàntics s’havia produït durant la representació d’Hernani a París, el 25 de febrer de 1830; en una ciutat què ja estava madura per la revolta que enfonsaria per fi a la monarquía de Carles X, instaurant la monarquia burgesa i parlamentària de Lluís Felip d’Orleans.

Els joves poetes i escriptors, els artistes i estudiants, tots feïen causa comú amb el nou esti literari que trencava definitivament amb les normes clàssiques com la de les “tres unitats” (temps, lloc i argument), que tant havia encotillat la lliure creació dels joves dramaturgs.

Hernani (de Víctor Hugo) sempre va mantenir el prestigi de ser l’obra en què va superar-se el classicisme de la generació anterior, per donar pas al romanticisme; fet que va cridar l’atenció dels compositors romàntics italians, com és le cas de Verdi. Amb tot, Bellini -anterior a Verdi- ja havia pensat en un “Ernani”, però la por a la censura van apartar-lo d’aquesta empresa.

Verdi, en canvi, va recuperar la idea pel teatre La Fenice de Venècia, on va obtenir un èxit que es mantindria durant 80 anys, seguit d’un parèntesi d’abscència que es mantindria fins als volts de l’any 1970, amb la reaparició d’aquesta òpera a molts teatres d’òpera. Amb tot, a dia d’avui, i donades les seves dificultats vocals, és una de les obres de Verdi menys conegudes.

Aquí teniu el programa:


Els Moments d'òpera s'emeten els diumenges de les 23h a les 00h a La Xarxa ràdio, però pots recuperar tots els programes aquí.

divendres, 5 d’octubre de 2012

Julia Lezhneva debuta a L'Auditori

L’Auditori acull del 12 al 17 d’octubre el prestigiós director de música antiga Giovanni Antonini i la seva formació Il Giardino Armonico juntament amb la jove soprano Julia Lezhneva que enregistraran a la Sala Pau Casals el seu últim disc amb la discogràfica DECCA (Universal) en coproducció amb L’Auditori amb obres de Vivaldi, Händel, Geminiani, Haydn i Mozart.

El programa enregistrat per al disc es presentarà en concert el dia 17 a les 21h a la Sala Pau Casals de L’Auditori.

D’aquesta manera, L’Auditori es posiciona com un centre de producció musical que no només acull les actuacions dels principals intèrprets i formacions, sinó que també impulsa projectes de creació discogràfica.

El programa del concert del dia 17 és el següent:

VIVALDI Concert en Fa major op. X núm. 1 RV 433 "La tempesta di mare"
HÄNDEL Motet 'Saeviat tellus inter rigores' HWV 240
HÄNDEL Motet-Antiphon 'Salve regina HWV 241
GEMINIANI Concerto Grosso núm. 6 en Re menor "La Follia"
HAYDN Simfonia núm. 49 en Fa menor "La Passione"
MOZART Motet Exsultate, jubilate KV 165

Il Giardino Armonico és una de les icones en la interpretació amb instruments originals, una de les formacions clau en la revolució el món de la música antiga amb criteris històrics, especialitzada en el repertori dels segles XVII i XVIII.

Giovanni Antonini n’és creador i director. Premi Grammy l’any 2000 per la seva col•laboració amb Cecilia Bartoli, Antonini ha actuat com a director i solista de flauta dolça i barroca a tot el món, inclosa la Filharmònica de Berlín.

Per a aquest darrer treball, Antonini i Il Giardino Armonico han comptat amb la col•laboració de la soprano russa Julia Lezhneva. Amb només 22 anys, la jove soprano ja és una de les cantants més demandades del moment.

Font: Departament de premsa de L'Auditori de Barcelona.

dijous, 4 d’octubre de 2012

Tímid inici de temporada

Giordani i Urmana (A. Bofill)
Teníem moltes ganes de gaudir de La forza del destino (G. Verdi), i teníem moltes ganes de descobrir la faceta verdiana de Violeta Urmana, però vam sortir del teatre decebuts per un espectacle mat, sense cap tragèdia artística, però tampoc sense cap brillantor en especial.

La major part dels aplaudiments van ser per a Renato Palumbo, que al capdavant de l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu va saber fer brillar la música de Verdi.

En el rang vocal, i crec que tots hi estem d'acord, la medalla d'or és pel baríton francès Ludovic Tézier (Don Carlo); tot i que també va saber recollir el caliu del públic el buffo Bruno de Simone (Fra Melitone), tot un expert en aquest tipus de papers còmics, tot i no tenir una veu  especialment bella, però que compensa amb un gran control de la seva efectivitat còmica. 

La pitjor part se l'endú -un cop més- el tenor Marcello Giordani (Don Alvaro), al qual darrerament hem vist molt al Liceu, però l'hem gaudit ben poc. Només es mostra relativament còmode en el registre més central, ja que als extrems de la seva tessitura el so deixa de ser homogeni, per ser irregular o inexistent. I em pregunto: un tenor com aquest és el que un teatre com el Liceu ha de contractar per la nit d'inici de la temporada? 

Violeta Urmana (Leonora) ha estat una gran dama de l'òpera, i era el primer cop que cantava la Leonora al Liceu, de fet ha estat el primer Verdi que ha cantat a Barcelona. Però ha decebut, i molt. Cert és que la forza té una d'aquelles àries que eclipsen el títol, tot i contenir altres moments d'alt lirisme i bellesa musical, però no hem d'enganyar-nos: tots esperàvem un "Pace, pace, mio Dio" de catàleg. I no va ser així, tot al contrari. La inseguretat d'un paper poc assajat pot ser l'excusa, però la falta de recursos -potser a causa del desgast natural de la veu- en poden ser l'explicació.

És cert que argumentalment aquesta és una òpera impossible, amb girs difícils de justificar i amb uns salts temporals i geogràfics quasi inexplicables, de manera que és quasi impossible aconseguir una bona dramatúrgia. Jean-Claude Auvray fa allò que pot per aconseguir un espectacle homogeni, un dels canvis és ubicar l'obertura entre el primer i el segon acte, suposo que per a remarcar allò dels temes (leitmotive) de l'obra, molt coneguts, sigui dit de pas. Basa la dramatúrgia en pocs elements estàtics a l'escenari, com una taula i una cadira, a més d'un crist gegent sense creu. El resultat: correcte. Res més.

En resum, ens n'esperàvem molt més. Un inici de temporada amb una forza sense trempera, tímida. Esperem que no sigui un presagi dels temps difícils que li vénen al Liceu.

dimecres, 3 d’octubre de 2012

Els pescadors de perles (Bizet)

L'òpera, d'ambientació exòtica, va ser un encàrrec de Léon Carvalho, director del Théâtre Lyrique de París. A l'estrena va obtenir un discret èxit de públic, i una freda acollida per una part de la crítica, tot i que a favor del jove compositor van trobar-se les autoritzades veus de Ludovic Halévy i d'Hector Berlioz, qui va considerar que hi havia «una quantitat considerable de peces musicals belles i expressives i plenes de vigor».

No obstant això, rendits admiradors de l'obra mestra de Bizet, Carmen, com ara Hans von Bülow i Nietzsche van menysprear aquesta primerenca obra del compositor francès: el primer la va titllar d'«opereta tràgica» i el segon no va suportar la representació completa de l'obra, fugint en acabar el primer acte.

L’estrena va ser el mes de setembre de l’any 1863, i va mantenir-se als escenaris fins a les darreries de novembre, gaudint d'un total de 18 representacions i després va desaparèixer dels teatres francesos.

El mateix compositor va fer algunes modificacions a la partitura, però mai més va tenir l'oportunitat de tornar a veure l'òpera al damunt de l'escenari. No va ser fins el 21 d'abril de 1893 que va tornar a ser reposada, aquesta vegada a l'Opéra-Comique, durant l'Exposició Universal de París, presentada en italià per l'editor Sonzogno en una traducció d'Angelo Zanardini i amb el final modificat.

La peça més cèlebre de l'òpera és la romança del tenor Je crois entendre encore, que s’ha mantingut en el repertori dels més grans tenors lírico-lleugers. No obstant això, amb el pas del temps, Les Pêcheurs de perles ha conegut una plena rehabilitació i actualment pot ser considerada una peça de repertori, cantada tant en francès com en italià. L'obra pateix per les limitacions del llibret, més aviat inconnex, però la partitura gaudeix de la suau expressivitat, elegant i sensual del millor Bizet, i està orquestrada magistralment.

Aquí podeu recuperar el resum argumental i musical que vam dedicar-li als Moments d'òpera de La Xarxa:

dijous, 27 de setembre de 2012

Desconvocada la vaga al Liceu

La Direcció del Gran Teatre del Liceu arriba a un acord amb el Comitè d'Empresa. 

Amb aquest acord, el Comitè d’Empresa desconvoca la vaga que hi havia prevista pel proper mes d’octubre i negociarà un nou conveni col·lectiu.

La direcció del Gran Teatre del Liceu anuncia que aquesta tarda ha arribat a un acord amb el Comitè d’Empresa a través del qual aquest darrer ha procedit a desconvocar la vaga que hi havia prevista per les funcions de La forza del destino (G. Verdi), durant el proper mes d’octubre.

D’aquesta manera, les dues parts han fixat la data del 15 d’octubre com a inici de la negociació d’un nou conveni col·lectiu, amb un mediador que serà escollit de comú acord pel Comitè d’Empresa i la direcció del Gran Teatre del Liceu.

Aquests acords ratifiquen el contingut del Pla Director, aprovat el passat mes de juliol, un full de ruta que ha de consolidar el futur i la sostenibilitat del Liceu, i que incideix en l’eficàcia, l’eficiència i l’optimització dels recursos de la institució.

Font: Departament de premsa del GTL.

dimecres, 26 de setembre de 2012

"Norma" en el 177è aniversari de la mort de Bellini

El passat diumenge vam dedicar els Moments d'òpera de La Xarxa a Norma de Vincenzo Bellini.

Amb motiu del 177è aniversari de la mort del compositor de Catània vam deixar a les mans dels oïents escollir quina òpera de Bellini volien que fos el protagonista del programa, i la guanyadora de ser Norma; òpera en dos actes estrenada a Milà l'any 1831, la penúltima que escriuria Bellini.

Al següent enllaç podreu reescoltar el programa dedicat a Norma, i clicant aquí podreu recuperar tots els programes anteriors. Aquí us deixem l'últim programa:



Recordeu que podeu fer-nos propostes, suggeriments o crítiques al nostre correu-e, i podeu interaccionar amb nosaltres a través del web i el facebook del programa.

dimarts, 25 de setembre de 2012

Josep Pons ja és el nou Director Musical del Liceu

Josep Pons (foto: A Bofill)
En la presentació, que ha tingut lloc avui al Saló dels Miralls del Liceu, el director general Joan Francesc Marco ha explicat que quan l’any 2008 es va incorporar al Liceu, una de les prioritats del seu full de ruta era la potenciació dels cossos artístics estables. Atès que, segons Marco, la personalitat artística d’un teatre d’òpera la donen fonamentalment l’Orquestra i el Cor, i avui, amb l’arribada de Josep Pons, aquest objectiu es veu acomplert.

Joan Matabosch, director artístic ha donat la benvinguda al mestre i ha posant de manifest la necessitat de la centralitat del Cor i l’Orquestra en benefici de l’activitat artística.

Josep Pons ha exposat el seu projecte tot anunciant la necessitat de construir un espai central pel Cor i l’Orquestra que s’ha de reflectir en l’estructura i en l’activitat.

En relació a l’estructura es crea un Departament musical per treballar en l’activitat musical, més enllà de l’òpera. El Departament vetllarà per les necessitats generals dels col·lectius, per a la seva difusió i tindrà un lloc en el Comitè de direcció del Teatre. Es crearà un nou marc de relacions laborals i artístiques amb un nou conveni amb especificitats per al Cor i l’Orquestra que s’adapti als temps moderns.

També es crearà una comissió artística de l’Orquestra.

Així mateix el Departament musical treballarà amb el compromís de reposar les places vacants d’acord amb el Pla director. Pel què fa a l’activitat ha assenyalat la necessitat d’una major visibilitat del Cor i l’Orquestra perquè formin part de la vida musical del país i de l’estima de la gent.

Per a aconseguir aquests objectius el Mestre Pons ha dissenyat tot un seguit d’activitats com concerts simfònics dins i fora del Liceu (Cicles, gires, concert de benvinguda més popular, etc.). També proposa crear grups de cambra dins l’Orquestra i dues acadèmies (una musical i l’altre vocal).

El projecte social i educatiu és també present en les seves prioritats.

Finalment ha apostat per la difusió de l’Orquestra i el Cor a través dels enregistraments audiovisuals. Josep Pons ha assenyalat que té molta il·lusió de retrobar-se amb el país i la ciutat i concretament amb el Liceu, després d’haver-hi estat fora durant gairebé 20 anys.

Xavier Solà, secretari general del departament de cultura ha conclòs la roda de premsa donant suport al nou projecte i ha assenyalant que el "Liceu ha de ser el buc insígnia de la presència de Catalunya al món, en aquests moments de dificultats".

Font: Departament de premsa del GTL.

268.715 persones assisteixen a la temporada 2011-12 del Liceu

El Gran Teatre del Liceu ha confirmat que un total de 268.715 persones van assistir als espectacles programats pel Teatre en el marc de la Temporada 2011-2012.

L’ocupació mitjana dels espectacles del Teatre ha estat del 83,6%, xifra lleugerament superior a la de la temporada anterior; les representacions d’òpera han assolit el 84,5% d’ocupació mitjana i les de dansa, el 75,7%.

El Gran Teatre del Liceu amb capacitat per 2.292 localitats és l’espai de gran aforament amb el % d’ocupació més alt de Catalunya.

El % ocupació més alt s’ha registrat a les funcions de Linda de Chamounix, Le nozze de Figaro, Aida, La Bohème i La flauta màgica, que han superat el 90% d’ocupació, juntament amb el recital del tenor Juan Diego Flórez, el concert amb el contratenor Philippe Jaroussky i el concert d’homenatge a Montserrat Caballé.

Els 5 espectacles de més afluència de public han estat: La Bohème (39.452 espectadors), Adriana Lecouvreur (23.684), Linda de Chamounix (21.607), Aida (14.887) i Faust en versió concert (14.406).

Els abonaments han representat el 50% de l’ocupació del Teatre.

Font: Departament de premsa del GTL.

dimarts, 18 de setembre de 2012

Quina òpera de Bellini preferiu?

La propera edició dels Moments d'òpera (diumenge a les 23h a La Xarxa) volem dedicar-la a Bellini, atès que diumenge farà 177 anys de la seva prematura mort, a l'edat de 34 anys.

Va deixar-nos 11 obres:

Adelson e Salvini
Bianca e Gernando
Il pirata
Bianca e Fernando
La straniera
Zaira
I Capuleti e i Montecchi
La sonnambula
Norma
Beatrice di Tenda
I puritani di Scozia

Quina d'aquestes és la vostra preferida? La més votada serà la protagonista del programa de diumenge. Podeu votar (deixant el vostre comentari a aquest blog) fins el proper dijous a les 22h!

Els vots se sumaran als què rebem al blog del programa, el twitter i el facebook.

Ara mateix les votacions estan així:

Norma: 4 vots
I Puritani: 3 vots
Il Pirata: 2 vots
I Capuleti e i Montecchi: 1 vot
Beatrice di Tenda: 1 vot

dilluns, 17 de setembre de 2012

35 anys sense Maria Callas

Ahir vam commemorar el 35è aniversari de la mort de la soprano Maria Callas i, per aquest motiu, vam dedicar-li els Moments d'òpera de La Xarxa ràdio.

I és que el 16 de setembre de 1977 va deixar-nos una de les veus de l’òpera més reconegudes. Una cantant que va impregnar de tragèdia el seu cant, segurament a causa d’una vida dura, plena de desgràcies.

Maria Callas va néixer un 2 de desembre de 1923 a Nova York. Filla d’immigrants grecs va créixer en una família humil. Als 10 anys d’edat va anar a viure a Grècia, atès que els seus pares es van separar. Allà va viure amb la seva mare (la dona que, segons Callas, li va robar la infància).

A Grècia va començar la seva formació musical. Les seves professores asseguraven que Callas era una alumna atenta, aplicada i obsessiva; estava entossudida en millorar la seva tècnica canora, cosa que li va permetre assumir, al llarg de la seva carrera, un amplíssim repertori.

El seu primer gran èxit internacional li arriba la temporada 1948 – 1949, quan -mig per casualitat- va cantar el rol d’Elvira (I Puritani) a Venècia, cosa que la va fer esdevenir la veu d’itàlia. Després d’això va encadenar èxit rera èxit: des de Milà a Nova York, i passant pels principals auditoris del món.

Amb tot, Callas va patir el seu declivi personal, a causa de tormentoses relacions íntimes que no li van aportar allò què ella desitjava.

dissabte, 8 de setembre de 2012

Tristan und Isolde (R. Wagner)

Birgit Nilsson
Diumenge a les 23h tornen els Moments d'òpera, de fet no han arribat a marxar del tot. En tot cas, diumenge a les 23h el programa es reubica a la graella de La Xarxa ràdio (antiga COMRàdio) i ho fa amb un resum setmanal d'un títol diferent. 

Començarem la temporada 2012 - 2013 amb la què ha estat una de les visites més luxoses que mai ha rebut el Gran teatre del Liceu: el Festival Wagner de Bayreuth. I és que dedicarem el programa a Tristany i Isolda, darrer títol que s'ha pogut veure a Barcelona interpretat per les forces vives del festival wagnerià.

Si voleu seguir-nos podeu fer-ho a través de la freqüència de La Xarxa, però també des del nostre blog: http://blocs.xarxaradio.cat/momentsdopera/, el facebook o el twitter.

I si voleu fer-nos arribar propostes, queixes o suggeriments: opera@laxarxa.com

Ens sentim els diumenges de les 23h a les 00h a La Xarxa!

dimarts, 4 de setembre de 2012

Resum de l'estiu

Aquest estiu els Moments d'òpera han tingut molta presència a la ràdio, gràcies a la sensacional tasca de la periodista Mariona Sanmartí, la qual s'ha atrevit amb un programa en directe que s'ha emès a COMRàdio cada nit, de les 23h a les 00h.

Personalment he gaudit escribint per a ella, ja que per motius professionals no he pogut ocupar-me de l'antena, tot i que vist el resultat queda clar que he deixat el programa en molt bones mans. Han estat 21 programes en els quals hem pogut conèixer -o recordar- els següents títols:


Enhorabona Mariona, ho has fet molt bé!

Els Moments d'òpera no desapareixen, sinó que a partir d'aquesta mateixa setmana podreu seguir-los cada diumenge de les 23h a les 00h a La Xarxa ràdio.

Albert Galceran

dimarts, 31 de juliol de 2012

Avui conversem amb Oriol Aguilà

Oriol Aguilà
El Festival Castell de Peralada és una de les cites més importants per la lírica estival del nostre país, enguany han programat dos títols i diversos concerts. Alhora és un festival que té els seus orígens en les grans veus, de fet la soprano Montserrat Caballé va ser una de les impulsores del festival.

Darrerament hi hem descobert veus com la d'Angela Meade o Sondra Radvanovsky, també són de Peralada exitoses produccions com La flauta màgica (WA Mozart) signada per Joan Font, o la Carmen (G Bizet) de Calixto Bieito. Al darrera de tota aquesta programació hi ha l'Oriol Aguilà, director del Festival Castell de Peralada, i el nostre protagonista d'avui dels Moments d'òpera de COMRàdio.

Amb Aguilà farem un repàs a la programació d'enguany, a la situació del festival i intentarem que ens avanci detalls de futures edicions. A partir de les 23h a COMRàdio.

dilluns, 30 de juliol de 2012

L'òpera torna a les nits de COMRàdio

Avui comença la temporada d'estiu de COMRàdio, i ho fa amb moltes novetats i alguns clàssics. Un d'aquests clàssics és el programa MOMENTS D'ÒPERA que, un cop més, ocupa un lloc de privilegi a la graella de l'emissora.

Des d'aquesta nit i fins el 31 d'agost, cada dia de les 23h a les 00h us proposarem un recorregut per diversos títols de la lírica. 

 Avui, coincidint amb la darrera representació de l'òpera Aida al Gran Teatre del Liceu, ens hem decidit per aquesta obra de Giuseppe Verdi; on sentirem veus tan boniques com aquesta:

 

I sense desmerèixer a la gran Sondra Radvanovsky, també comptem amb una veu femenina d'excepció: la Mariona Sanmartí, que s'encarregarà d'acompanyar-nos cada nit en aquest dolç passeig per la lírica. Us esperem a les 23h a COMRàdio!

dilluns, 9 de juliol de 2012

Moments d'Òpera, estiu 2012

Mariona Sanmartí (@mariona_sm)
A les nits d'aquest estiu tornaran a sonar Moments d'Òpera, serà de les 23h a les 00h a la freqüència de COMRàdio i en el marc de la programació d'estiu 2012. Enguany l'emissora municipalista ha apostat pel programa, ubicant-lo a una millor franja horària, que la temporada 2011, i amb un dia més d'emissió de dilluns a divendres.

Com sempre, en poc més de cinquanta minuts de ràdio en directe, us explicarem el resum argumental i musical de vint-i-dues òperes diferents (la majoria relacionades amb l'actualitat lírica de l'estiu i amb els títols de la temporada 2012 - 2013 del Gran Teatre del Liceu), també dedicarem dos monogràfics a importants veus que aquest estiu seran a Catalunya, i conversarem amb el director d'un dels festivals d'estiu més importants d'Europa. A banda d'algunes sorpreses que ja anireu coneixent. 

Una de les principals novetats d'enguany serà la presentació, que anirà a càrrec de la periodista Mariona Sanmartí, la qual debutarà a la ràdio catalana presentant aquest programa. Sanmartí ens parlarà de vint-i-dues òperes diferents, i ens oferirà tres monogràfics. Tot i això, l'autor d'aquest blog -i qui escriu aquest post- no es desvincula del programa, ja que serà al costat de la presentadora i, alhora, n'assumeix la direcció i guionització.

Pel que fa a lès òperes, la previsió de títols és la següent: Aida (G. Verdi), Don Giovanni (W.A. Mozart), Pelléas et Mélisande (C. Debussy), La flauta màgica (W.A. Mozart), Cyrano de Bergerac (F. Alfano), La italiana in Algeri (G. Rossini), La núvia venuda (Smetana), Porgy and Bess (G. Gershwin), Roberto Devereux (G. Donizetti), Macbeth (G. Verdi), Lucia di Lammermoor (G. Donizetti), Salomé (Strauss), Le Comte Ory (G. Rossini), L'holandès errant (R. Wagner), La forza del destino (G. Verdi), L'elisir d'amore (G. Donizetti), Rusalka (Dvorák), Il Pirata (V. Bellini), Les contes d'Hofmann (J. Offenbach), Madama Butterfly (G. Puccini), Il turco in Italia (G. Rossini) i Lucio Silla (W.A. Mozart). 

Així doncs, les nits d'aquest estiu us esperem a COMRàdio!

dijous, 5 de juliol de 2012

Hipnòtic Debussy

Després de 49 anys d'abscència al Gran Teatre del Liceu, per fi el passat 27 de juny van recuperar l'única òpera de Claude Debussy: Pelléas et Mélisande.

Ja feïa molts dies que se'n parlava, sobretot de la producció signada per Robert Wilson i, és clar, pel fet de ser el comiat del director titular del Liceu, Michael Boder.

Cert és que aquesta és una obra per melòmans, no apte per a aquelles persones que no han volgut fer l'esforç de sortir del repertori més habitual; però tot i això, és una delícia que encara sou a temps de gaudir.

La música quasi hipnòtica de Debussy va defensar-se amb solvència per Boder, al capdavent de l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu; tot i que hauria estat desitjable detectar més geni en la lectura. I és que tot i la cancel·lació del programa doble Zemlinsky, sembla que el temps no s'ha aprofitat per assajar amb més intensitat aquesta obra. Tot i això, l'experiència és un grau, i Boder va saber sortir-se'n amb èxit.

Robert Wilson ens proposa una direcció escènica propera a la dansa contemporània i marcada per uns moviments sinuosos que encaixen a la perfecció amb la música de Debussy. Una producció que sorprèn per l'univers ombrívol que presenta, però que explica a la perfecció la música i les intencions de Debussy.

Pel que fa als cantants, s'ha de destacar la bona feina global, en especial per la complexa aportació escènica de Wilson, que els condiciona els moviments, però que els permet lluir un cant refinat en una producció que recordarem per molt de temps. 

 Jo de vosaltres, no ho deixaria passar!

Deliciós barroc a Girona

Philippe Jaroussky
El passat 26 de juny es donava el tret de sortida a les Nits de Clàssica a l'Auditori de Girona, un cicle amb un eclèptic programa que va iniciar-se amb un concert de luxe.

Sota el títol de Amor, passió, gelosia i fúria al segle XVII el contratenor Philippe Jaroussky, la contralt Marie-Nicole Lemieux i l'Ensemble Artaserse van oferir-nos un programa que va passejar pels principals compositors del barroc italià.

Jaroussky té una veu privilegiada, un contratenor elegant amb un fraseig impecable i un fiato que fa perdre l'alè; però alhora és un cantant delicat, que sap presentar un repertori poc habitual de manera elegant i, fins i tot, divertida.

La veu de Jaroussky va veure's acompanyada pel registre greu de Lemieux; la contralt va ser el contrapunt perfecte: bona intèrpret, carnosa veu i millor química escènica.

Cert és que el programa s'hauria pogut presentar com un seguit de peces aïllades -i el resultat hauria segut sent excel·lent-, però van preferir oferir-nos-les enllaçades, tot i ser d'obres i autors diversos, de manera que van aconseguir que tot i mostrar peces del segle XVII, al final del concert la majoria de públic present a l'Auditori de Girona, aplaudís dret agraïnt la fantàstica nit gaudida. La qual cosa té molt de mèrit.

L'Ensemble Artaserse va fer una gran feina en tot moment, acabant de tancar el cercle d'una nit barroca i deliciosa.

dimecres, 27 de juny de 2012

Gruberova a Viena: God save the Queen!

Bros atenent-nos al Cafè Demel (Viena)
El passat 26 de maig vaig poder assistir a la primera de les representacions de l'òpera Roberto Devereux (G. Donizetti), protagnitzada per la soprano Edita Gruberova (Elisabetta) i el tenor barceloní Josep Bros (Roberto). La direcció escènica va anar a càrrec de Helmut Stürmer (ja vista a la Wiener Staatsoper), i la direcció musical la va assumir Evelino Pidò, el qual debutava amb aquest títol.

No cal dir que escoltar Gruberova interpretant el rol de la reina anglesa és un gran al·licient, potser el motiu principal del viatge a Viena; però conversar amb el tenor Josep Bros també va ser un argument prou sòlid com per emprendre el viatge a Àustria. I és que properament emetrem una conversa sobre Roberto Devereux amb el tenor barceloní.

Destacar que Bros va assegurar-nos que Gruberova no es retirarà el pròxim any 2014, contradint algunes publicacions italianes. És més, va assegurar que tenen estimulants projectes conjunts. 

Però cal que ens centrem en les representacions de l'òpera que avui ens ocupa. Gruberova -tal i com indica el títol d'aquest post- segueix sent la reina Tudor per excel·lència: el paper d'Elisabetta li escau perfectament per l'edat i, sobretot, per la seva vocalitat. Va presentar-nos una veu molt saludable i va desplegar els seus recursos habituals, aconseguint fer embogir al públic vienès des del primer minut. 

Josep Bros, per la seva banda, va exhibir la seva gran elegància en el fraseig, en especial al duet amb Sara (Nadia Krasteva) al final del primer acte, o a l'ària "Come un spirto angelico"; el tenor barceloní va mostrar una veu sòlida, menys lleugera i més enfocada a la corda de tenor líric, cosa que ens fa pensar en un progressiu canvi de repertori (el seu recent debut com a Rodolfo ho confirma). La regió més aguda de la seva tessitura (a vegades problemàtica) no va presentar cap problema. 

Pel que fa a la posada en escena, Stürmer signa una errant producció que ens ubica a l'interior d'un teatre en runes (com la corona anglesa durant el regnat d'Elisabetta), on el moviment esènic és previsible i molt limitat, a causa del poc espai que resta pels actors. No va estimular-nos en cap moment.  

La direcció musical de Pidò va estar al capdavant de l'orquestra de la Wiener Staatsoper i, què dir!?, doncs excel·lent. Ja en l'obertura s'intuïa una gran nit, que va anar confirmant-se al llarg de tota la representació. Pidò va saber combinar la contundència amb els matissos necessaris per no apagar les veus dels cantants.

Una nit rodona.

dimecres, 16 de maig de 2012

Una "Adriana" per la història

Adriana Lecouvreur (F. Cilèa) és una òpera complexa d'interpretar i de dur a l'escena, per allò d'explicar el teatre des del teatre; però el plantejament escènic que ens proposa David McVicar ens fa vibrar amb una proposta de tall clàssic, però decorada amb la teconologia més puntera pels moviments escènics, un vestuari d'"alta costura" i una direcció d'actors molt acurada i convincent (tot i la curiosa o poc creïble mort d'Adriana).

En el rang vocal, almenys la nit de l'estrena, els dos protagonistes van oferir-nos una festa pels sentits. Roberto Alagna (Maurizio) va demostrar un cop més que viu un dels millors moments de la seva carrera, i això queda clar en el seu cant: elegant, emotiu, ben projectat, etc. Tot un luxe que va començar i acabar de manera impecable, mostrant una veu còmode en tota la regió de la seva emissió (sense els problemes del passat en la part més aguda de la seva tessitura).

Barbara Frittoli (Adriana) va anar de menys a més, però amb un estàndard de qualitat altíssim. Va culminar la seva interpretació amb l'emoció necessària, malgrat la complexitat del rol, sense caure en la fredor d'un cant excessivament tècnic, ni en l'exageració d'una interpretació poc assajada. Tot en la mesura justa, amb precisió quirúrgica, però emoció poètica.

La tercera en discòrdia -segons l'argument- és la Princesa de Bouillon, interpretada per la veterana Dolora Zajick (imprescindible visitar el seu web, on se'ns presenta com el centre de l'univers!), la qual va construir un personatge poderós, altiu i venjatiu. Algunes de les seves intervencions faran història i, de fet, la seva interpretació serà recordada molts anys. Malgrat l'excel·lència de la part vocal, Zajick presenta un físic que fa poc creïble que, en algun moment, Maurizio pugui arribar a dubtar entre Adriana o ella. De fet, la diferència generacional fa difícil assumir que el triangle Maurizio-Adriana-Bouillon sigui, realment, un triangle amorós.

Joan Pons (Michonnet) va recordar-nos que "sap més el dimoni per vell, que per dimoni", de manera que el seu cant va ser impecable, però accentuat per una presència ja fatigada. Tot i així, la veu hi és, l'experiència també i el resultat l'avala per formar part del principal cast d'aquesta producció.

L'Orquestra Simfònica del Liceu dirigida per Maurizio Benini va aconseguir un so homogeni, que embolcalla la trama argumental, acompanya als cantants, i té el protagonisme necessari quan se li requereix. En resum, una excel·lent Adriana Lecouvreur que, almenys pel que fa al repartiment de la nit d'estrena, no podeu deixar-vos perdre.


Per cert, pels més curiosos, destacar que la nit de l'estrena vam poder veure per l'amfiteatre i al Saló dels Miralls del Liceu, a la soprano Angela Gheorghiu, exdona del tenor Roberto Alagna. Ella, gens discreta, va deixar-se veure, i potser això va servir d'estímul als cantants, si tenim en compte que Gheorghiu, acompanyada de Jonas Kaufmann, va protagonizar l'estrena d'aquesta producció a Londres. Què va passar després de l'actuació? Això ja no ho sabem.

dimarts, 8 de maig de 2012

Jornada de portes obertes al Liceu

(Fotografia d'A. Bofill)
El proper diumenge 13 de maig, el Gran Teatre del Liceu organitza una jornada de portes obertes, des de les 10h del matí i fins les 18h ininterrompudament, coincidint amb el Dia Europeu de l’Òpera.

Es podran visitar els espais més emblemàtics del Teatre: La Sala, el Saló dels Miralls, el Foyer i el Cercle del Liceu, un clar exponent del Modernisme amb una excepcional col·lecció de pintures de Ramon Casas.

Durant el matí, de 10h a 14.30h, en el Saló dels Miralls, s’oferiran actuacions musicals dels estudiants de cant de grau superior del Conservatori Superior de Música del Liceu.

En el Foyer, a les 10.30h es projectarà l’òpera Aïda (producció del Gran Teatre del Liceu), i de 13.30h a 18.00h fragments del concert L’Ànima del Liceu celebrat el 22 d’abril d’enguany.

Horaris i accessos

Horari de la Jornada Portes Obertes: de 10h a 18h
Accés pel Vestíbul principal, La Rambla 51 - 59

divendres, 27 d’abril de 2012

Deliciosa Flauta Màgica

Amb totes les entrades venudes i amb la seguretat de la feina ben feta, el passat dimarts 24 d'abril es reestrenava al Gran Teatre del Liceu La Flauta Màgica de Mozart, en una producció signada per Joan Font, director de Comediants.

A tenor del ritme de venda d'entrades (van exhaurir-se en poc més de mitja hora), l'espetació era alta, i els resultats van avalar la demanda del públic. Només seran tres representacions d'un títol que n'hauria omplert el doble, però que al tractar-se d'una reposició, des del Liceu van creure oportú limitar a aquests tres dies.

Dies abans de l'estrena vam poder acostar-nos al teatre de les rambles a conversar amb en Joan Font, el qual va atendre'ns durant un assaig. Font, tot recordant que aquesta Flauta va ser la seva primera producció operística, va exposar que el treball previ va fer-lo centrar la dramatúrgia en el personatge de Papageno. Fet que l'ocellaire representa a la perfecció l'imaginari de Comediants.

Font, s'insipira en els contes en tres dimensions per a dissenyar uns decorats que ens recorden als llibres que, de petits, ens sorpreníem en obrir-los. Ho rega tot amb el món de Comediants i ho serveix en dafata de plata gràcies a l'excel·lent feina feta per Albert Faura en la part luminotècnica.

I en aquesta sensacional Flauta s'ha comptat amb un simpàtic i molt solvent Papageno, el baríton Joan Martín-Royo, el qual focalitza l'atenció de tot el públic i construeix un personatge que li va com anell al dit. La seva comicitat i tendresa fan despertar l'empatia del públic. Bravo!

Més fred se'ns va presentar el tenor Pavol Breslik (Tamino), si bé és cert que té una veu bella i la noblesa del príncep la defensa amb elegància. En algun moment va fer-nos patir la soprano Erika Miklósa, especialment en entonar la molt díficil ària de la Reina de la Nit, tot i que va estar a l'alçada de l'altiva reina.

Molt satisfactòria va resultar la feina de la resta del repartiment. Tanmateix, Pablo González i l'OBC van saber acompanyar als cantants acabant de tancar el cercle on escena, llums, veus i instrumentistes van aconseguir fer-nos sortir amb un somriure als llavis del Gran Teatre del Liceu.

---

A la secció d'òpera del programa Extraradi de COMRàdio vam parlar de La Flauta Màgica d'aquests dies al Liceu, a l'arxiu adjunt podeu recuperar la secció:


I al següent enllaç l'entrevista íntegra feta a Joan Font durant un assaig d'aquesta producció: