dilluns, 14 d’octubre del 2013

I ja en van tres

Imatge final del 3r concert Verdi
Ni els pitjors auguris ens haurien fet pensar fa un temps que el bicentenari del gran Giuseppe Verdi, compositor que té entre les seves obres algunes de les més representades del Liceu, hauria estat tan poc lluït a un teatre de referència -almenys fins a la data- com el Gran Teatre del Liceu.

Ja en van tres. Ahir se celebrava el tercer capítol de la tetralogia verdiana -si em permeteu el joc de paraules- que ha de servir per celebrar el dos-cents aniversari d'un dels compositors que més han fet per l'òpera en general, i la italiana en particular. El tercer dels concerts va començar amb una primera part d'allò més tediosa, sense una direcció musical precisa, i sense l'empenta i l'emoció necessària per un concert d'aquestes característiques.

Ja en la segona part, i especialment en el tram final, van poder salvar els mobles, però sense els focs artificials que s'esperen d'uns concerts que haurien de tenir molt d'especial.

Però anem a pams. Rubén Gimeno debutava com a director musical al Liceu, i ho feia amb tot a la contra: pocs assajos, un programa difícil de justificar i un repartiment estrany: tres tenors, dos barítons, dos baixos i una soprano. Verdi no va escriure música per a mezzosoprano? És clar que sí. El debut de Gimeno, per tant, no pot qualificar-se de lluït, la seva direcció es va veure mancada de caràcter i personalitat, oferint una música mat, sense emoció.

En el rang vocal, va lluir, especialment a la segona part, el tenor Josep Bros, que si bé va mostrar els habituals problemes al registre més agut, també va demostrar que d'ofici en té, i va protagonitzar els moments més destacats de la tarda.

El baix John Relyea va seguir demostrant les seves bones arts amb una veu greu i expressiva. Mentre que la soprano Rachele Stanisci, més enllà de la seva histriònica posada en escena, poc més va oferir-nos.

Millor que la soprano va estar el baríton Vitality Bilvy -debutant al Liceu-, tot i que li va costar Déu i ajuda fer-se notar al damunt de l'escenari. Va anar de menys a més, però sempre amb poc carisma escènic.

De la resta poc a destacar en positiu. Només una reflexió: sense artistes de primera al damunt de l'escenari, com podem aspirar a concerts de primera?

I dissabte arriba el quart.

divendres, 11 d’octubre del 2013

Lang Lang enlluerna a L'Auditori

Un perfecte equilibri entre virtuosisme, una tècnica impecable i una mesurada posada en escena, fan del fenòmen Lang Lang tot un referent internacional, i anit va demostrar perquè al recital que va protagontizar a Barcelona amb L'Auditori ple fins a la bandera.

Amb un programa centrat en Mozart i Chopin va demostrar la seva arma més infal·libe: una execució tècnica ràpida, precisa i, sobretot, espetacular. I és que Lang Lang, molt ben assessorat per la discrogràfica Sony, sap que el seu atractiu rau en l'inimitable rapidesa i efectivitat amb les tecles del piano. I no se n'amaga, atès que les seves intervencions no amaguen, sinó tot al contrari, les seves virtuts, que mostra sense complexes amb histriònics moviments, que formen part del seu show.

Lang Lang no és un pianista de matisos i grans sensibilitats, ni gaudeix d'una musicalitat que ens posi la pell de gallina, però i què?! Té la virtut de fer vibrar a un Auditori que va haver de penjar el cartell de "tot venut" a la taquilla, malgrat haver afegit unes quantes cadires més al damunt de l'escenari. I això no té mèrit? Si no fos suficient, a més, el concert va acabar amb bona part del públic dret aplaudint les virtuts del pianista.

En el context que ens toca viure, aconseguir que la sala Pau Casals estigui plena (2.200 persones!) per sentir les sonates per a piano núm. 5 (en Sol major), 4 (en Mi bemoll major) i 8 (La menor) de Mozart; i les balades núm. 1 (Sol menor), 2 (Fa major), 3 (La bemoll major) i 4 (Fa menor) de Chopin, no deixa de ser tot un prodigi. I tan sols amb 31 anys!

Cert és que la seva tècnica frenètica li permet executar partitures d'altíssima complexitat, però també és just remarcar que això condiciona la seva musicalitat i expressió, arribant a ser lleugerament fred, però això, en cap cas, pot ser un retret, sinó tan sols un simple "però".

La festa va acabar amb tres propines i una llarga -i generosa- ovació de la majoria d'assistents.

diumenge, 6 d’octubre del 2013

Els concerts Verdi no funcionen

Final del 2n concert Verdi
No l'han encertat amb el format. Aquesta és la conclusió a la que arribo en sortir de la segona entrega dels quatre concerts previstos al Gran Teatre del Liceu per homenatjar la figura de Giuseppe Verdi en l'any del seu bicentenari.

Ja el primer dia va semblar-me un concert del tot tebi, i avui n'he sortit amb una sensació de decepció. En cap cas l'ambient ha estat de celebració -que tampoc és d'estranyar en els temps que ens toquen viure-, però sí hauria estat desitjable una sensació d'excepcionalitat que no s'ha viscut, almenys, en aquests dos primers concerts.

Globalment, el concert ha anat de menys a més a les dues parts. 

La primera part ha acabat amb una interessant "Quoi! Qu'ai-je vu!", l'escena final de Le trouvère (París, 1857), la versió parisenca de la coneguda Il Trovatore; una versió, fins avui, totalment desconeguda per qui us escriu. En aquesta escena conclusiva el tenor Josep Bros ha demostrat de nou el canvi del seu instrument, ara ja completament líric, sense serrells de lleuger, cosa que ha quedat pal·lesa en algun problema durant l'emissió de les notes més agudes de les divereses parts que ha interpretat.

Grata descoberta la del baríton Nicola Alaimo, debutant al Liceu, especialment en la delicada "Di Provenza il mar" de La Traviata. I previsiblement efectiva la Violetta de la soprano Desirée Rancatore. El tenor Antonino Siragusa també ha estat molt encertat en la cavatina "Je veux encore entendre" de Jérusalem (París, 1847).

Orquestra i cor han estat positivament efectius, sense errors a destacar.

Però malgrat una gran correcció global, aquests concerts estan passant sense pena ni glòria, i això no hauria de ser. Cal admetre que gestionar un teatre com el Liceu en el context actual no ha de ser una empresa fàcil, però s'ha de reconèixer que els concerts Verdi estan demostrant no haver estat una bona decisió a l'hora de substituir una òpera.

divendres, 4 d’octubre del 2013

Roger Guasch és el nou Director General del Liceu

Roger Guasch, Dir. General del Liceu
Avui a les 14h els mitjans de comunicació hem estat convocats en roda de premsa a la sala d'assaig del cor del Gran Teatre del Liceu per ser informats sobre les decisions aprovades a la reunió del Patronat del Liceu. És clar que tot hi anàvem coneixedors de que era el dia marcat pel Conseller de Cultura, Ferran Mascarell, per fer públic el nom del futur Director General del Gral Teatre del Liceu, i els rumors s'han confirmat: Roger Guasch ha estat el nom escollit.

Però s'han dit més coses: destaca que, segons Joaquim Molins, President del Patronat del Liceu, és voluntat del patronat tornar al "desenvolupament normal" de les temporades del teatre, això vol dir que la temporada 2014 - 2015 s'obrirà de setembre a juliol, tal i com s'ha fet tradicionalment. Però, a més, i sempre condicionat pel pla estratègic que encarregaran a Guasch, i que haurà de presentar en un termini màxim de tres mesos, es vol obrir el proper mes de juliol, quan estava previst un nou tancament en aplicació d'un nou ERO.

Segons fonts de la conselleria de cultura, el perfil de Guasch "respon a un canvi de model en la governança del teatre", en què s'ha prirotitzat a un professional especialitzat en la gestió econòmica i d'eficiència de recursos, que no pas a un gestor especialitzat en instal·lacions culturals. I queda clar que aquest és el perfil, ho podeu consultar al currículum que trobareu més avall.

Pel que fa a la Direcció Artística del teatre, l'encara director, Joan Matabosch, seguirà al capdavant del càrrec fins el 31 de desembre. De fet, el President del Patronat, Joaquim Molins, assegura que "s'estarà més aquí que a Madrid", durant aquest període. A partir de l'1 de gener, Matabosch se centrarà en la seva gestió del Real, però col·laborant en aspectes artístics de l'actual temporada, "en cap cas de les futures".

A partir d'ara s’inicia un procés de selecció del futur directir artístic que avui ha estat aprovat.

Per fer aquest procés de selecció s’ha designat els Membres del Consell d’Assessorament Artístic del Teatre, és a dir Xavier Albertí, Francesc Cortés, Ramon Pla, Antoni Ros-Marbà, presidits pel Director Musical del Teatre Josep Pons i assistits pel Secretari de la Fundació, Jaume Solé. Tot aquest procés, que serà obert i a través de la presentació de candidatures, s’haurà de realitzar al llarg d’aquest darrer trimestre, per poder nomenar un nou director artístic a principis de 2014.

Molins, Mascarell i Guasch


El CV de Roger Guasch i Soler:

Nascut a Barcelona l’any 1966, i concretament al barri gòtic, Roger Guasch és Doctor Enginyer Químic per l’Institut Químic de Sarrià, i ha realitzat diferents postgraus a ESADE i IESE.

És un executiu expert en la Gestió d'Empresa amb ampli recorregut i coneixement en empreses multinacionals, familiars, de diferents característiques i sectors, així com una àmplia experiència en les relacions amb les Administracions i Empreses Públiques.

La seva trajectòria professional li ha permès desenvolupar i adquirir un profund coneixement en totes les àrees de negoci, amb una visió global, estratègica i de negoci enfocada als resultats i al client. Experiència demostrada en processos de viabilitat, de reestructuració organitzativa, operacional i financera, així com d’innovació tecnològica, de producte i comercial.

En la seva darrera etapa professional, i amb la seva l’experiència com a Director General des del 2011 (i posteriorment com a Administrador Provisional Únic del grup L’Aliança nomenat per la Generalitat de Catalunya el mes de maig de 2012 degut a la intervenció del Grup Assegurador per part de la pròpia Generalitat de Catalunya) ha dissenyat i dirigit el projecte de viabilitat i sostenibilitat del grup L’Aliança dirigint finalment la fusió amb la Mútua Divina Pastora, havent situat al grup L’Aliança en una situació econòmica sostenible que ha permès aquesta fusió. Anteriorment a la seva darrera etapa a L’Aliança, Roger Guasch ha ocupat llocs de responsabilitat directiva en empreses com Chupa Chups i Solving Efeso Consulting.

Es coneguda la seva habilitat en la gestió d’equips en entorns de crisi, canvi i necessitat d’innovació dels negocis, així com la seva capacitat de negociació en aquests entorns.

Font: Departament de premsa del GTL.

dimarts, 1 d’octubre del 2013

Tebi inici de temporada al Liceu

Els intèrprets al final del concert Verdi
Ahir es donava el tret de sortida a la temporada 2013 - 2014 del Gran Teatre del Liceu, i ho feia amb els anunciats concerts Verdi, que tenien una doble voluntat: homenatjar al compositor de Busseto en el dos-cents aniversari del seu naixement, i reduir la despesa del que hauria suposat escenificar una nova producció operística, i més concretament La battaglia di Legnano, suspesa a causa de les importants retallades i l'aplicació de l'ERO temporal al teatre barceloní.

Està clar que una segona opció mai és millor que una primera, més quan la segona opció es basa en la retallada; i també hauríem de tenir clar que muntar un concert en tan sols cinc (cinc!) dies d'assaig, no és la millor de les maneres de començar.

A tot això hi hem de sumar la incertesa de ser un teatre sense Direcció General, amb un Director Artístic que ja és el titular del Real de Madrid, amb l'anunci del comiat del Director del Cor al finalitzar la temporada i, per acabar-ho d'amanir, amb l'amenaça velada del Director Musical de marxar si no pot fer realitat el seu projecte musical. Si tenim ben presents tots aquests precedents, ahir tot va anar molt millor del previsible.

A vegades oblidem que el Liceu no és una empresa que produeix un producte a preu fet. El Liceu és una institució cultural, on els seus treballadors realitzen -o han de realitzar- art cada cop que s'obren les portes al públic. I l'art generalment no hi entén d'EROs, contractes o dèficits. Per això és molt fàcil que la tremolor dels passadissos es traslladi a l'escenari, i això ahir no va passar al Liceu, o no va passar tant com ens hauríem pogut imaginar.

L'orquestra, dirigida per David Giménez, va sonar correcte, sense els incòmodes errors a vegades massa presents, però va ser monòtona i previsible. No hi va haver el tremp necessari en les notes de Verdi, ni l'explosió de sentiments que han de fer-nos posar la pell de gallina.

I en quant a les veus, bàsicament van salvar els mobles, al final del concert, el veterà Leo Nucci i la jove Desirée Rancatore (debutant al Liceu), amb l'exitosa "vendetta" de Rigoletto que, és clar, van situar al final del concert, per acabar amb bis. I així va ser.

La resta del programa va repassar les obres de joventut de Giuseppe Verdi, així van sonar pàgines de: Oberto conte di San Bonifacio (Milà, 1839), Nabucco (Milà, 1842), Luisa Miller (Nàpols, 1849), I due Foscari (Roma, 1844), Un giorno di regno (Milà, 1840), Simon Boccanegra (Venècia, 1857 - revisada per Milà, el 1881) i Rigoletto (Venècia, 1851).

Destacar les intervencions de Josep Bros, el tenor barceloní està fent un canvi progressiu de repertori, i el seu cant ha guanyat en volum i amplitud, però encara mostra problemes en el registre més agut, i va quedar clar al pinyol final de "La donna è mobile". Amb tot, manté ben viva la seva gran arma: un fraseig impecable.

Un inici de temporada poc, o gens, lluït, salvat per les bones arts d'aquells que van trepitjar l'escenari, més que no els que ocupaven destacats seïents a les llotges del teatre.


A tot això, coincidint amb els concerts Verdi del Liceu, i amb la voluntat de sumar-nos al bicentenari del compositor, estem dedicant els Moments d'òpera a algunes de les òperes més populars del de Busseto, la primera: Rigoletto.